Per què correm?

0
2301


Córrer és una activitat que està de moda. Cada cop ens trobem més gent que decideix córrer. I cada cap de setmana tenim més curses populars. Per què correm i per què ens agrada córrer? Hi ha tants motius com corredors


L’home corre des de temps immemorials. Els primers corredors ho eren per necessitat; per escapar-se de perills o per caçar; o corries o mories devorat per una fera o de gana. Els primers corredors professionals foren segurament missatgers que corrien per donar informació de forma ràpida.  L’origen de la marató prové precisament d’un soldat grec anomenat Fidipides que l’any 490 aC va recórrer uns 40 kms des de la ciutat de Marató a Atenes per anunciar una victòria d’una batalla contra l’exèrcit persa.

Per bé o per mal ara hem canviat i solem córrer per altres motius.  Estic segur que si preguntéssim al corredor, que ens podem trobar qualsevol dia i hora per un carrer o pels camins de les nostres muntanyes, ens donaria un motiu diferent cadascú.

Hi ha qui corre perquè necessita perdre pes o perquè el metge li recomana fer exercici físic per reduir el colesterol.  Altres perquè, com que passen tot el dia asseguts en una cadira a l’oficina, necessiten estirar les cames sigui com sigui. N’hi ha que corren perquè han de treure la mala llet que porten dins després d’una dura jornada laboral.  Alguns perquè estan a l’atur o jubilats i prefereixen córrer a quedar-se a casa gaudint de la “qualitat” de la majoria de programes que s’emeten actualment per la televisió. Trobarem qui, fins i tot, corre ja que no suporta a la parella o als fills i d’aquesta manera s’esbrava. O perquè està enamorat d’un noi o noia i com aquest corre, o corre també, o no el veu mai.

Altres perquè, com tenen bones aptituds i assoleixen resultats destacats, els hi serveix per engrandir el seu “ego” personal. Fins i tot, uns pocs corren per guanyar diners. I alguns fins i tot ho aconsegueixen! Cada cop més, però, veiem que córrer és la perfecte excusa per torturar als seus amics de facebook, o d’altres xarxes socials, amb les magnífiques gestes o les penúries del darrer entrenament o cursa popular.

Tant és el motiu, el cas és que cada cop hi ha més gent que corre.

Córrer és una activitat, en principi, individual. Hi ha qui li agrada córrer sol, escoltant música o simplement meditant. M’agrada córrer sol quan tinc un problema i sovint mentre corro hi trobo la solució. Córrer relaxa i ajuda a tenir el cap més clar. Però la majoria normalment ens agrada córrer acompanyats. És una excel·lent manera de fer amistats. Compartir un esmorzar o una cerveseta fresqueta, petant la xerradeta amb els amics, després d’un bon entrenament, són d’aquells petits plaers que de tant en tant et dóna la vida.

Una de les millors qualitats que té aquest fenomen és que no és gens classista com podrien ser altres esports. Quan ens posem unes “espardenyes” i correm tots som iguals. Els diners o la classe social no importen. L’única cosa que compte són els quilòmetres que fas i el ritme per quilòmetre que portes.

Córrer és fàcil. Malgrat que cada cop la societat on vivim ens imposa més necessitats, per córrer cal ben poca cosa; unes sabatilles, uns mitjons, uns pantalons i una samarreta. Cal sobretot molta il·lusió. Poca cosa més; una mica de temps, però tampoc molt. Podem córrer a qualsevol hora i per qualsevol lloc, encara que sempre és preferible córrer allunyats dels cotxes. Els cotxes i els corredors no som gaire amics.

La majoria correm, però, perquè no podem deixar de córrer. Un cop has passat la quarantena (els inicis no acostumen sovint a ser fàcils), t’agafa aquesta dèria que només entenem els que correm i ja no podem, literalment, deixar-ho córrer. Córrer té un alt component addictiu. Fins i tot, a vegades, pot ser nociu o contraproduent. Però continuem corrent, perquè ens agrada i perquè és la nostra vida.

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here