Va començar des de ben petit, amb només 6 anys, al prebenjamí del BM Granollers i 24 anys després, i amb una motxilla carregada de títols, fites i records, acaba d’anunciar que ja no es vestirà més de curt per defensar els colors del club de la seva vida. Parlem de Miquel Flores, un dels pocs jugadors del club granollerí que poden afirmar haver jugat a totes les categories inferiors de l’entitat i haver tingut el plaer de jugar al primer equip. Peça clau a l’equip de Nacional durant anys i en aquesta darrera etapa, amb Sergio Pozo al capdavant, sempre podrà dir que ell va formar part de l’equip del BMG que va assolir una meritòria tercera plaça a la Copa EHF, i és que a vegades, a base de constància, lluita i esforç, els somnis es fan realitat.


El BMG perd un jugador de qualitat, de cor, compromès, lluitador, vital, implicat, però guanya un entrenador com la copa d’un pi. Tot el que ha après durant aquests 24 anys des de la pista ho podrà seguir transmetent, com fa des que tenia 18 anys, des de la banqueta. De fet, una setmana abans de la parada pel Coronavirus aconseguia la Mini Copa del Rei, com a tècnic del Cadet A, a la Caga Mágica de Madrid, guanyant a la final al Barça. Ha estat la darrera fita que ha aconseguit amb el BMG, però segur que no serà la última. A La Jornada del Vallès hem volgut parlar amb ell i saber de primera mà el perquè d’aquesta decisió, a banda de recordar amb ell el que ha estat tota la seva trajectòria.

Per què has decidit deixar l’handbol com a jugador?

És una decisió que he madurat moltíssim, tot i que físicament estic molt bé, crec que el cap m’ho demanava i crec que és un bon moment per centrar-me a fer d’entrenador. El club ha apostat per mi en aquest sentit i intentaré tornar la confiança tant com pugui.

Quin record guardes de la teva etapa de formació? Un equip que recordis amb especial record? 

Realment, de la meva etapa de formació guardo moltíssims records; el que vull destacar és que el meu grup d’amics segueixen sent els companys de generació que vaig tenir als diferents equips del club. Guardo amb especial record una etapa, la juvenil. Vam ser subcampions d’Espanya a León i a les semifinals vam guanyar el Barça per primera vegada; un Barça amb Gonzalo Pérez de Vargas, Rodrigo Corrales, Alvaro Ruiz, Victor Montoya, David Balaguer, Javi Garcia… en definitiva, vam aconseguir vèncer un autèntic equipàs! L’etapa de formació que més em va marcar va ser l’etapa abans d’arribar al primer equip. Vam aconseguir arribar a tres fases d’ascens, guanyant-ne dues, assolint l’ascens a Divisió d’Honor B, tot i després no jugar-hi. Penso que ha estat la millor experiència esportiva de la meva vida disputar tants anys amb l’equip de Primera Nacional, ho he gaudit moltíssim.

L’octubre del 2015 debutes amb el primer equip…

Sí, al primer equip hi vaig estar dues temporades complint el somni que havia tingut des de petit. Vaig debutar l’octubre del 2015 a Guadalajara i vaig ser-hi fins el juny del 2017. L’últim partit va ser la semifinal de la Copa del Rei contra el Barça a León. Vaig viure l’històric tercer lloc de la Copa EHF des de dins, tenint la sort de formar part de la plantilla, i la veritat és que és un record que em guardaré sempre. Sóc conscient que sóc un jugador que, potser no per nivell sinó per les circumstàncies no vaig arribar de molt jove al primer equip, hi vaig arribar amb 24 anys, però potser la constància i el treball per complir el meu somni són els que van fer que hi pogués acabar arribant.

Com dius a l’escrit de comiat, has tingut molts entrenadors, però quin t’ha marcat més?

Tots els entrenadors m’han marcat però sí que és veritat que el Sergio Pozo, que ha estat el meu entrenador durant 4-5 temporades, m’ha marcat molt per vàries coses. Quan tenia 22 anys i veia que no arribava al primer equip per les circumstàncies que fossin, no perquè no se’m valorés, sinó perquè hi havia jugadors millors que jo -vaig ser el primer en veure-ho- ell va estar allà. Al veure que no arribava vaig estar a punt de deixar l’handbol i en aquell moment el Sergio va agafar l’equip de Nacional. Em va dir que ell volia que jo seguís, que creia que si em quedava podia acabar aconseguint el meu somni, em va convèncer i així va ser. Va ser arribar ell i va ser un gran canvi a la meva vida esportiva, li dec tot, ja que va aconseguir que seguís treballant i aconseguís el meu somni. També haver estat abans el seu segon entrenador, va fer que jo també m’enganxés molt a fer d’entrenador, a formar-me i ara per sort ja tinc tots els títols. La veritat és que li dec moltíssim al Sergio en aquest món de l’handbol i també és un amic fora de la pista que per mi això també és molt important.

Quina trajectòria has seguit al club com a entrenador? 

Porto des dels 18 anys entrenant equips, vaig començar amb prebenjamins, benjamins, alevins; els meus primers títols com a entrenador van ser dos campionats de Catalunya alevins, amb la generació del 99 i la del 2001, després vaig passar a ser ajudant d’entrenador amb el Sergio Pozo. Vam ser campions d’Espanya cadet amb la generació del 95 i tercers d’Espanya amb la generació del 94. Quan jugava amb el primer equip vaig fer d’ajudant amb el Sergi Escurriola de l’equip que va quedar campió d’Espanya amb la generació del 2001. Un cop vaig deixar el primer equip, vaig tornar a fer de primer entrenador i fa dos anys amb la generació del 2002 vam quedar subcampions d’Espanya cadet. Aquest any he entrenat el cadet A amb el qual vam quedar campions de la Mini Copa del Rei a la Caja Màgica el 8 de març a Madrid, just una setmana abans que s’iniciés el confinament. Ha sigut una llàstima que acabés la temporada ja que no havíem perdut cap partit i estàvem a la segona fase de la Lliga Catalana.

Si penses en el BM Granollers, penses…

Si penso en el BM Granollers penso que és la meva vida, realment diria moltes coses: és casa meva, és el lloc on vull estar, sento els colors, des dels 6 anys que els visc i els segueixo vivint com sempre. M’estimo el club, m’estimo les persones que en formen part, per mi som una gran família i si t’ho hagués de definir amb una paraula, penso en una família, en l’orgull que tothom demostra per formar-ne part, he estat d’afortunat de formar part d’aquest gran club!

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here