REPORTATGE

El maig de l’any 2010 la Unió Esportiva Aiguafreda va posar punt i final a un cicle gloriós en el qual va aconseguir 4 ascensos de categoria en 5 temporades. En només mitja dècada, l’equip de futbol d’un poble de poc més de 2.500 habitants es va convertir en el millor de la comarca del Vallès Oriental, pujant de Tercera Regional a Primera Catalana

uea

La temporada 2009-2010, l’equip entrenat per Pere Vila va guanyar la lliga de la desapareguda Regional Preferent i va aconseguir, així, el tercer ascens consecutiu. Una fita que li va permetre pujar a Primera Catalana, després de passar per davant de clubs històrics com l’EC Granollers, l’UE Vic, el CF Mollet, el Manresa i l’UE Olot

aiguafreda 1

Un cop assolit el repte de pujar a Primera Catalana, el club no va poder assolir econòmicament la categoria i va vendre la plaça a l’UE Vic, fet que va fer desaparèixer el primer equip de l’UE Aiguafreda i va permetre el conjunt de la capital d’Osona obtenir la plaça a Primera  Catalana. Part dels jugadors i l’equip tècnic van passar a formar part  del Vic, que obtindria l’ascens a Tercera Divisió la següent temporada

Actualment l’UE Aiguafreda milita a Quarta Catalana en la seva segona temporada competint després de quatre anys sense primer equip


Fotos: UE Aiguafreda / J.C

Dissabte 15 de setembre del 2005. La Unió Esportiva Aiguafreda jugava el primer partit de lliga a Tercera Regional (la Quarta Catalana actual) amb un projecte molt ambiciós entre mans que pretenia pujar l’equip a la màxima divisió regional amb els millors jugadors del territori. Menys de 5 anys després, el 9 de maig de l’any 2010, el conjunt vallesà aconseguia l’ascens a Primera Catalana, guanyant per 2-4 al camp del Sant Hilari Sacalm, i es proclamava campió del grup primer de la Regional Preferent, de forma matemàtica, quan faltaven 3 jornades per acabar el campionat.

Aquell ascens a Primera Catalana posava la cirereta a 5 anys espectaculars en els quals l’UE Aiguafreda va assolir 4 ascensos de categoria i es va convertir en el millor equip de la comarca del Vallès Oriental. Aquella temporada (2009-2010), el conjunt vallesà va passar per davant d’equips històrics com el Manresa, l’UE Vic, el CF Mollet, l’UE Olot o el mateix EC Granollers. Una gesta aconseguida en unes temporades, de la 2005 a la 2010, en les quals l’UE Aiguafreda va confeccionar equips potentíssims, a cop de talonari, que van arrasar en el futbol territorial vallesà.

Tot plegat, sense que el club gaudís de camp propi, per culpa de problemes de l’entitat amb els diferents governs municipals, i que va ocasionar que els equips, inclós el primer, haguessin de jugar els seus partits en diferents emplaçaments. El primer any a Tercera Regional van jugar a Centelles, el segon any a Segona Regional a La Garriga, i el tercer, que també estaven a Segona, i la resta, els van jugar a Sant Julià de Vilatorta, a 35 km d’Aiguafreda.

L’embrió d’un projecte faraònic

escutueaTot va començar a finals de l’any 2004, quan un grup de persones d’Aiguafreda van decidir començar a moure fils per iniciar un projecte molt ambiciós per fer de la Unió Esportiva un equip competitiu. El club, des del seu naixement, havia jugat la major part de temporades a Tercera Regional, i algunes a Segona Regional, però les últimes temporades havien estat desastroses.

Així doncs, Ramon Molera, que va ser l’ideador del nou projecte, va anar buscant suport de més persones del poble, totes elles amb un tret en comú: havien jugat a l’Aiguafreda, n’havien sigut entrenadors o havien format part de la junta en èpoques anteriors. Persones, en definitiva, que coneixíen l’entitat amb profunditat.

Ricard Campasol, Miquel Castro i Valentí Font van ser alguns dels principals valedors del projecte i els encàrregats de tirar endavant el tema esportiu. Així, des d’un primer moment van tenir les idees molt clares, sabien el que volien, i des de l’inici l’objectiu va ser molt clar: pujar a l’equip a Regional Preferent amb 5 anys, deixant un any de marge d’error.

El primer any, quan van planificar la temporada per aconseguir l’ascens a segona territorial, van decidir conservar els millors jugadors del poble i reforçar l’equip amb 11 jugadors d’una qualitat contrastada, amb una premissa clara: fitxar jugadors d’una o dues categories superiors, és a dir, de Segona i Tercera regional (Tercera i Quarta Catalana actual) per assegurar, així, l’ascens. El fet de fitxar jugadors que jugaven en una o dues categories superiors va ocasionar que des del principi el club hagués de realitzar una important despesa econòmica. Per posar les primeres pedres del projecte van fitxar un cos tècnic format bàsicament per Dani Bigues, que va ser-ne l’entrenador inicial, i Pere Vila com a segon entrenador i preparador físic.

Projecte Osonenc

Tot i formar part de la comarca del Vallès Oriental, Ricard Campasol sempre va exposar que el club més que vallesà se sentia osonenc.  De fet, la població fa frontera entre el Vallès Oriental i Osona i l’UE Aiguafreda havia jugat durant la major part d’anys de la seva història contra equips osonencs

Un dels punts claus del projecte va ser formar l’equip amb jugadors de la comarca d’Osona i així es va anar fent durant les 5 temporades. Només hi va haver dues excepcions, Roger Passarell i Oscar Calero, jugadors garriguencs que van formar part de l’equip els primers anys

 L’UE Aiguafreda es volia convertir en un referent del futbol de la comarca d’Osona amb jugadors osonencs

uea2
El camí cap a Primera Catalana, neix el ‘Chelsea del Vallès’

L’UE Aiguafreda va encarar la primera temporada del projecte amb un equip molt potent per competir a Tercera Regional. Fins i tot, alguns dels mitjans de comunicació comarcals es van fer ressò del l’equipàs que havia fet el club, i l’anomenaven “El Chelsea del Vallès”. En aquell primer any, la temporada 2005-2006, van arrasar a Tercera Regional: van guanyar 25 partits dels 30 disputats, marcant més de 120 gols, que els hi van valdre per pujar a Segona Regional de forma directe. El fet que l’equip tingués jugadors de categories superiors jugant a l’última divisió del futbol federat va fer que la temporada fos un passeig pel conjunt d’Aiguafreda.

La següent temporada ja la van iniciar a Segona Regional i el club va tornar a fer alguns fitxatges per reforçar l’equip. La filosofia del projecte era fitxar jugadors d’una o dues categories superiors, així que van fitxar jugadors de Primera Regional i Regional Preferent, però conservant encara bastants jugadors del poble. Aquella temporada, l’UE Aiguafreda va rendir a bon nivell, però va quedar en segona posició, ja que el Tona va ser molt més regular. Els osonencs van acabar amb 71 punts i l’Aiguafreda amb 69 i, per tant, el conjunt vallesà va haver de fer la promoció d’ascens.

          Una promoció d’ascens fatídica

Les promocions d’ascens són una loteria, ja que amb només dos partits es decideix tota una temporada. En aquell segon any de projecte, l’equip no va tenir sort i no va poder superar l’eliminatòria, amb un penal fatídic fallat a l’últim moment que els hi hagués pogut donar l’ascens: “Si fas un projecte com aquest, ambiciós i guanyador, en què hi dediques moltes hores i hi inverteixes molts diners, tot el que no sigui pujar de categoria és un fracàs”, va apuntar el president de l’entitat, Ricard Campasol, hores després de la desfeta.

Al veure que l’objectiu de pujar directament no s’havia complert, la junta va decidir fer una nova planificació. Van donar la baixa a molts jugadors i van fitxar un grup de 8 o 9 jugadors de moltíssima qualitat, que oferien totes les garanties de pujar. A més a més, es va fitxar a un nou entrenador, ‘Xexu’ Granados, que va substituir Dani Bigues.

          Sense rival a Segona Regional

Aquell exercici, l’UE Aiguafreda va fer un gran pas endavant pel que fa a qualitat i va arrasar a Segona Regional. El 13 d’abril, quan encara quedaven 6 jornades per acabar la competició, es van proclamar campions de la categoria i van pujar directament a Primera Regional, al vèncer per un contundent 1-5 al camp del Centelles. Una fita històrica per l’entitat, i és que mai abans havia estat en aquesta divisió. Les dades de l’equip al final de temporada van ser estratosfèriques: van marcar 121 gols, només van perdre 3 partits i van treure 17 punts al segon classificat, el CF Sant Feliu de Codines. Era la temporada 2007-2008. Així, amb l’equip ja a Primera Regional, la junta i els tècnics van tornar a preparar la temporada incorporant jugadors de molt nivell. Seguint la filosofia del projecte van fitxar jugadors de Regional Preferent i, fins i tot, de Primera Catalana.

         Direcció Regional Preferent

La il·lusió era molt viva i l’Aiguafreda va fer una gran temporada, però va tornar a patir d’un vell conegut, el Tona, que va tornar a ser més regular i els hi va treure el liderat. Els vallesans van acabar la lliga a Primera Regional en segona posició amb 74 punts, dos menys que el Tona, amb 105 gols anotats i només 6 partits perduts. Tot i quedar segons i per tant aspirant a pujar, encara que fos mitjançant la promoció, la junta directiva va decidir cessar, ‘Xexu’ Granados en l’últim partit de lliga.

La decisió es va prendre perquè els directius varen pensar que a l’entrenador se li havia escapat la plantilla de les mans i que, si no prenien una decisió, tornarien a caure en l’error d’anys anteriors. El seu substitut va ser Pere Vila, segon entrenador i preparador físic des que havia començat el projecte. També es va incorporar a l’equip tècnic, Jordi Larrassa, com a segon entrenador. Larrassa també feia temps que estava lligat al club, ja que durant tota la temporada va ser l’observador, supervisor i analista dels equips contraris.

           Les cotes més altes

Així, tant el Pere Vila com el Jordi Larrassa es van fer càrrec de l’equip, que va superar l’eliminatòria d’ascens i va pujar a Regional Preferent. Un ascens que completava l’objectiu que s’havia marcat en l’inici del projecte: arribar a Regional Preferent. Això va fer que la junta directiva del club es plantegés seriosament deixar-ho. Els factors, a part d’haver complert ja l’objectiu, eren sobretot el fet de no tenir camp propi i haver-se de desplaçar, tant en els entrenaments com en els partits de casa, fins al camp de Sant Julià de Vilatorta, a uns 35 km d’Aiguafreda. La junta directiva no era una junta que només anava a veure els partits i marxava cap a casa, tot el contrari, anaven a tots els entrenaments i recolzaven els jugadors dia a dia, i el fet de tenir el camp tant lluny del poble els hi robava molt temps personal.

Però tots aquests motius van desaparèixer quan els directius es van reunir i van analitzar l’anterior temporada. Calia donar continuïtat a aquella gesta que havien iniciat 4 anys abans. A partir d’aquí, la junta de l’entitat va decidir continuar i va planejar fer una plantilla per assolir l’ascens a Primera Catalana, però no només això, sinó que també van decidir renovar a tots els jugadors que altres clubs havien “tocat” perquè es quedessin a l’equip. En conseqüència, van fer fitxatges de moltíssima qualitat i experiència i, seguint ja amb la tradició de fitxar jugadors de categories superiors, van fitxar jugadors que militaven a Primera Catalana i, fins i tot, a Tercera Divisió.

La darrera temporada l’equip arrasa a Regional Preferent

aiguafreda 2008-2009Per primera vegada a la seva història, la temporada 2009-2010, la Unió Esportiva Aiguafreda debutava a Regional Preferent. Com en els anys anteriors, la directiva es va encarregar personalment de fer un equip competitiu i va fitxar jugadors d’altíssim nivell. Els fitxatges més destacats van ser Toni Montero, procedent del Palamós, Marcel Verdaguer del Ripoll, Oriol Dot del Taradell, Reduan del Sant Celoni, Muniesa del Manlleu, Espinal del Moià i un jugador del poble que tornava al club després de molts anys, procedent del Vilassar de Mar, Hèctor Moreno.

L’equip va començar els entrenaments molt aviat, el 12 d’agost, i durant la pretemporada ja va demostrar el que seria capaç de fer durant la temporada, en diferents amistosos en els quals va donar una gran imatge. De fet, l’equip de Pere Vila va debutar a Regional Preferent de la millor manera possible, guanyant els primers 10 partits de la competició i demostrant, així ,que era un ferm candidat a guanyar la competició. El joc de l’Aiguafreda va ser espectacular, basat en una defensa molt sòbria, contundent i efectiva, un mig del camp lluitador i molt tècnic, i una davantera amb molta qualitat, que es va inflar a marcar gols.

1El millor partit d’aquella temporada va ser al camp del carrer Girona davant l’EC Granollers. Un matx en el qual l’UE Aiguafreda va guanyar per 0-2, amb gols de Muniesa i Cesc Pla, i va plantar cara contra un equip granollerí que es va veure superat. El joc del conjunt d’Aiguafreda va deixar bocabadats els seguidors del conjunt de la capital vallesana.

No va ser fins el 22 de novembre quan, a l’onzena jornada, van perdre els primers 2 punts del campionat, al empatar al camp del Manresa (1-1). L’equip de la capital del Bages va celebrar l’empat com si hagués guanyat una Copa, i és que fins llavors ningú havia estat capaç de treure un sol punt al conjunt vallesà.

La primera derrota va arribar en vigílies de Nadal, el 20 de desembre, l’equip va perdre per 1-0 contra l’UE Canovelles en un dels pocs partits horrorosos del conjunt vallesà en tota la temporada. Però això no va afectar gens als jugadors. De fet, l’equip en llarg de tot l’exercici no va perdre punts de forma consecutiva: després d’un empat o una derrota sempre venia una victòria.

Al camp del Mollet, però, l’últim partit de la primera volta l’equip va rebre un fort revés, va perdre per 3-0 i es van lesionar tres jugadors importantíssims per l’esquema de joc.  El futur semblava aiguafreda-jugadors1complicat, ja que la següent jornada jugaven a casa del Ripollet, que llavors estava situat a la tercera posició. Però en aquell partit l’equip va reaccionar, va treure tot l’amor propi, tot l’orgull que portava a dins i va guanyar el partit per 0-2. Les nombroses baixes no es van notar en el joc i en aquell camp del Vallès Occidental l’equip va fer un salt important a nivell de confiança i de motivació. Van guanyar els quatre partits següents i no van perdre un sol punt fins a la jornada 22, que van empatar al camp del Vilassar de Mar (1-1), en un partit molt físic i disputat.

La següent jornada van guanyar en el derbi osonenc, per la mínima contra el Tona, i van continuar la ratxa de no perdre punts més de dues jornades seguides. L’últim partit que va perdre l’equip va ser a Olot, contra un dels seus perseguidors directes, l’UE Olot, però l’avantatge ja era molt gran i la victòria dels de la Garrotxa no va fer canviar res. L’Aiguafreda portava tota la temporada líder de la Lliga i aquella derrota només va fer cedir 3 punts, dels 12 que portava de marge vers el segon classificat, el mateix conjunt garrotxí. Van tornar a guanyar 4 partits de forma consecutiva fins que, a la jornada 29, van empatar a 2, en un dels partits més interessants de tota la lliga, el derbi contra l’UE Vic. En aquell matx van aconseguir el gol de l’empat en el temps de descompte, fet que va fer esclatar d’alegria els seus jugadors i el cos tècnic.

La victòria per 3-0 contra el Sant Feliu Sassera va fer que comencessin a tenir opcions de guanyar la lliga de forma matemàtica, quan encara faltaven algunes jornades per acabar la competició. Precisament, l’ascens matemàtic va arribar la següent jornada, la 31, quan l’equip va guanyar per 2-4, amb gols de Vinyet, Cesc Pla (2) i Héctor Moreno, al camp del Sant Hilari Sacalm, i es va proclamar campió del grup primer de la Regional Preferent, a falta de tres jornades pel final. Aquesta va ser l’alineació de l’equip que va tocar el cel del futbol vallesà aquella tarda de maig a terres gironines: Montero, Dot, Casas, M. Verdaguer, Muntadas, Muniesa (Espinal, min 84), Héctor (Valldaura, min 90), Jordi Pla, Puig (Soler, min 68), Vinyet i Cesc Pla (Reduán, min 80).

ua aiguafredaUna fita absolutament increïble d’un equip que va fer una temporada espectacular plantant cara a grans equips històrics del futbol català, com el Vic, el Granollers, l’Olot, el Manresa, i el Palafrugell. A més, va guanyar 25 partits i va assolir l’ascens tres jornades abans de finalitzar la competició. Així, el projecte va acabar sent un èxit gràcies a la il·lusió, les ganes, l’esforç i la qualitat futbolística i humana de totes i cadascuna de les persones que en van formar part. Gràcies a tots ells, l’UE Aiguafreda, el club de futbol d’un poble de poc més de 2.500 habitants, va passar a la història del futbol territorial vallesà erigint-se, aquella temporada 2009-2010, com a millor club de la comarca, una fita que, sens dubte, serà molt difícil de superar.

De tocar el cel a la desaparició

Aquell ascens va significar el darrer d’un equip que havia assolit el repte majúscul de pujar de Tercera Regional a Primera Catalana en només 5 anys. L’aventura, però, tenia data de caducitat i aquell partit del 9 de maig al camp del Sant Hilari seria dels darrers de l’UE Aiguafreda en les categories altes del futbol regional.

Una Primera Catalana ja no era assolible pel club econòmicament i van decidir prendre una decisió: vendre la plaça a l’UE Vic, que havia quedat onzè del mateix grup de la Regional Preferent. Hi havia altres clubs interessats en comprar la plaça, com el Mollet o l’EC Granllers, però el club va decidir l’UE Vic per continuar el projecte de jugadors osonencs que havia estat l’embrió de tot plegat. Així, per no contradir la normativa de la federació, que prohibia vendre la plaça, es va vestir com una fusió en la qual l’UE Aiguafreda desapereixia com a tal i el nou equip tindria la seu a Vic i portaria l’escut i els colors de l’UE Vic.

La renaixença de l’UE Aiguafreda

Aquella fusió amb l’UE Vic va provocar que el primer equip de l’entitat desaparegués diverses temporades. Tanmateix, el club va seguir treballant amb el futbol base i gràcies a la construcció d’un nou camp a la localitat, a principis del 2014, l’entitat va poder seguir treballant amb el futbol formatiu. Actualment compten amb més de 160 jugadors en categories inferiors, amb equips que van des de prebenjamí fins a cadet i amb la intenció de completar el futbol base amb l’equip juvenil en els pròxims anys. Des d’aquest exercici 2015-2016, però, l’empresa privada MVP és l’encarregada de gestionar tot el futbol base de l’entitat.

Per altra banda, des de fa dues temporades tornen a tenir un primer equip que competeix a Quarta Catalana. Ara el club té un camp on poder disputar els seus partits i una estructura de futbol base molt més sòlida. L’experiència és un grau, i és que si fa deu anys el projecte era fer un primer equip a cop de talonari, actualment els dirigents del club tenen molt clar que per construir un club potent primer s’ha de començar per la base.

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here