Si poguéssim posar-nos d’acord en tot el que és aquest meravellós esport i, sobretot, en tot el que aquest ens pot arribar a donar, probablement els caps de setmana, arreu dels centenars de camps de futbol a on es juga a futbol, les conductes externes, d’alguns que encara no ho han entès, i difícilment ho faran mai, de ben segur que serien unes altres. Sí amics, el futbol, del qual me’n sento orgullós molt sovint -és la meva feina-, en moltes ocasions, masses diria jo, m’entristeix i avergonyeix de forma contundent.Sé que no és cap novetat el què diré, però no per això deixaré passar l’oportunitat d’escriure el que penso al respecte. La violència, com en altres ocasions ja he manifestat, no només és tal quan l’agressió física s’acaba produint, i és que hi ha molta més violència verbal que física al futbol.Els últims dies per les xarxes corren vídeos d’agressions en camps de futbol, sovint amb el públic assistent com a trist protagonista, sovint també en enfrontaments d’equips en etapes formatives. Per tant, podem arribar a la conclusió que aquesta violència, verbal o física, parteix dels familiars dels nois i noies que uns metres més enllà intenten gaudir del que més els hi agrada, el futbol.Desgraciadament estem arribant a la normalitat, fins que aquesta mateixa, la que comencem a donar-li tots plegats, aconsegueixi fer desaparèixer l’impacte visual i emocional que suposa veure imatges tan desagradables. Serà en aquell moment, en el que ja no tinguem coneixement d’aquests fets, per repetitius, que el problema s’agreujarà de forma indefinida i serà el punt i seguit per a la definitiva pèrdua de l’essència del nostre gran esport, que és gaudir del joc.


Fa molts anys que formo part d’aquest món i actualment passo més temps del que en mi és habitual als terrenys de joc, habitualment veient futbol formatiu. L’oportunitat no la podia deixar escapar, veure, viure, aprendre, respirar i per sobre de tot, gaudir del futbol, què més puc demanar.

La decepció ve quan unes setmanes després començo a acumular experiències dures per aquell que pretenia precisament gaudir de l’experiència. No posaré el focus en el joc, ho deixarem per un altre dia, sinó en el que a hores d’ara més em preocupa, l’entorn. Ja en feia referència el gran Johan Cruyff, el famós entorn. Tots el tenim, clubs petits i grans, equips de nens i nenes petites i de no tan menuts, sigui quina sigui la categoria i l’exigència competitiva d’aquesta, l’entorn sempre hi és i condiciona…. i tant que condiciona.

Un dia el focus d’atenció i per tant de les crítiques, comentaris, crits i si convé, d’insults i desconsideracions, habitualment irrespectuoses, serà el joc del nostre equip; un altre dia tal o tal jugador o jugadora; un altre l’àrbitre i o els seus ajudants; un altre l’afició rival, com si la nostra tingués el “carnet” d’afició respectuosa i exemplar, i per acabar, i aquesta si m’ho permeteu molt perillosa, el focus d’atenció serà sovint el nostre entrenador, per acabar d’arreglar-ho. Sí, el “nostre”, aquesta per a mi és la “gran novetat”, el gran error en molts casos.

No sabrem mai el perquè amb els anys hem normalitzat i fins i tot acceptat, el fet que quan s’accedeix a unes instal·lacions esportives en les quals es practica futbol, bé sigui a on s’hi està entrenant o bé sigui a on s’hi està competint, hi ha una voluntat i alhora immunitat a l’hora d’expressar-nos i comportar-nos com considerem oportú. I a més a més, sense tenir cap interès o inquietud en saber si allò què diem o fem, pugui ser correcte o no, pugui ser adequat o no en l’entorn i el context on ho fem, sigui respectuós o no amb les persones amb les quals compartim aquell moment, pugui afectar i condicionar les conductes i els comportaments dels altres, o de si amb què estem dient o com ens estem comportant puguem arribar a tenir un rol, un paper altament influent, sovint tòxic, sobre en el que en el terreny de joc i a les grades pugui acabar passant.

Tots ens equivoquem, o ho hem fet alguna vegada, només faltaria. Però el que no pot ser és que una vegada i una altra caiem en el mateix error. Potser ens ajudaria fer-nos de tant en tant algunes preguntes més enllà del que fins aquí he comentat. On som? A què s’hi juga? Qui hi juga? Quin és l’OBJECTIU INQÜESTIONABLE de tots i totes les que hi participen? Quin rol com a públic en general, pare, mare, germà, tiet o tieta, avi o simplement amic, em pertoca en aquest moment, en aquest espai, i en aquest JOC? Què espera de mi la meva filla o fill jugador i els seus companys o companyes? Què necessiten els tècnics o tècniques que dirigeixen, entrenen, formen i eduquen els nois i noies que formen els equips?. I per sobre d’aquests, en què puc ajudar jo als responsables dels clubs? En què puc ajudar, contribuir jo, per facilitar a assolir l’únic i indiscutible objectiu d’aquest JOC, d’aquest ESPORT

De cada pregunta i de cada resposta hauria de sortir una reflexió personal profunda i sincera per poder identificar què podem NO estar fent bé, que hauríem de fer per intentar modificar el nostre pensament i, per tant, el nostre comportament, si hem arribat a la conclusió que potser i només potser, m’estic equivocant. Possiblement no tothom tindrà aquesta mirada que tinc jo, la puc respectar però no compartir.

Tots i totes hem viscut situacions desagradables, inacceptables, rebutjables i un llarg etc. que han tingut un inici del qual ningú recorda o identifica, però que té molt a veure amb quina és la nostra mirada cap a aquest esport, en com el vivim, en com ens manifestem i comportem i, per tant, en com influïm positiva o negativament en allò que estem simplement observant, un JOC.

Els jugadors i jugadores volen guanyar, sí, com a tots als jocs, però sobretot volen gaudir-lo, com en tots els jocs en els quals hi volem participar. Els tècnics volen ajudar-los a aconseguir-ho alhora que tenen l’obligació de ser persones claus en el seu procés d’ensenyament i aprenentatge, per tant els estan educant o com a mínim, contribuint en el seu procés formatiu i educatiu. Els èrbitres i auxiliars són agents indispensables per al funcionament normalitzat del joc i sovint han de jugar un rol que no els pertany, són jutges i alhora gestors d’emocions, sense ells el  mai no s’entendria. Sense les normes, el joc deixaria de ser-ho.

Tots ells i elles ens necessiten, tots ells s’han de poder sentir bé, s’han de sentir valorats, s’han de sentir respectats, s’han de sentir admirats i fins i tot estimats. Vivim un moment en què l’educació en valors comença a tenir un pes específic en la formació continuada de persones, afortunadament ja és així. No entendria mai que en altres àmbits sigui així i en el nostre, el de l’esport, el del futbol no ho pugui ser.

No demano res que no necessitem cadascú de nosaltres en els diferents àmbits en els quals com a persones que som participem. A casa en família, a l’escola, a la feina, amb els amics i un llarg etc. No hi ha cap raó, cap, per tenir una mirada, un pensament i per tant un comportament diferent del que nosaltres volem rebre com el que som, persones.

Els camps de futbol NO són espais de lliure opinió expressada sense respecte, ni de comportaments primitius fora de tota lògica racional. Els camps de futbol són espais de lleure, de diversió, d’aprenentatge, de competició, d’interrelació, de convivència, d’integració, de creixement emocional i personal. Aprofitem totes les oportunitats que aquest meravellós esport ens ofereix per ajudar a fonamentar i construir una societat més justa, més tolerant, més respectuosa i en definitiva, més saludable.

La temporada 16/17 a Cardedeu va haver-hi una iniciativa fantàstica, diria que pionera, i que va donar resposta a un canvi, un punt d’inflexió respecte als comportaments més habituals en el nostre entorn futbol. Vaig tenir el privilegi de viure-ho en primera persona i per mi va ser tota una experiència i tot un aprenentatge. Em va servir per comprovar i confirmar que el bon comportament a dins i a fora del camp es retro alimenta de forma evident i eficaç. De la mateixa forma i en procés indivisible, i alhora com a clar element diferenciador respecte dels nostres competidors aquella temporada, aquest procés de retro alimentació mútua entre jugadors i aficionats va esdevenir clau en l’assoliment de l’objectiu prioritari de qualsevol joc i de qualsevol esport, GAUDIR-LO ENTRE TOTS!

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here