L’HANDBOL SEGONS GUILLEM ESTAPÉ

“Quan tanco els ulls somio amb un model nostàlgic de l’handbol amb un joc combinatiu on la circulació intensa i col·lectiva de la pilota arriba a l’orgasme handbolístic quan s’aconsegueix el gol des de l’extrem”

Els darrers anys l’handbol s’ha convertit en un esport on el físic cada cop juga un paper més rellevant i això ha alterat de forma important el joc ofensiu dels equips. Per una part, les defenses cada cop són més tancades, amb un bloc central defensiu de molts quilos i envergadura. A diferència dels anys 80-90, els especialistes defensius, personatges que sobresurten per les seves mesures antropomètriques més que per la seva qualitat amb la pilota, són peces bàsiques en els equips d’alt nivell i en les seleccions nacionals. A tall d’exemple, la selecció espanyola actual mesura 1,93 m i pesa 94 kg de mitjana per jugador. Això provoca que cada vegada sigui més complex trobar solucions ofensives de llançament des dels 6 metres perquè cada vegada hi ha menys espai en un camp d’handbol que segueix fent 20 metres d’amplada com sempre; pures i simples matemàtiques!

Per altra part, l’evolució de la preparació física també ha permès guanyar potència de llançament i salt en els jugadors de la 1a línia ofensiva dels equips (centrals i laterals). Així, actualment, cada vegada és més freqüent que els gols dels equips provinguin de la 1a línia i més concretament de xuts exteriors de 9 metres o més enllà. Això queda reflectit clarament en les estadístiques oficials de la Lliga ASOBAL: en aquesta última temporada 2015-2016 ha tingut un promig de 13,3 gols de 9 metres per partit, xifra superior als 9,7 gols per partit des dels 6 metres (inclou tant gols de 1a línia com de pivots i d’extrems). La comparativa respecte altres anys no deixa cap mena de dubte: el FC Barcelona, campió de les últimes edicions, va encaixar la temporada anterior 9,2 gols per partit des dels 9 metres, una xifra que augmenta any rere any i que quasi dobla els 5,1 gols per partit de 9 metres que va encaixar fa 5 temporades.

Aquests dos factors provoquen que actualment el joc estàtic en l’handbol, en general, sigui un joc directe, moltes vegades poc estructurat i poc combinatiu. Un joc on la majoria d’accions col·lectives tenen com a objectiu facilitar el xut exterior dels llançadors de l’equip (nombrats col·loquialment ‘tirapiedras’) en detriment dels extrems, principals damnificats al no rebre tantes assistències de gol i no ser tant partíceps de l’execució de l’equip. Considero que es tracta d’un estil de joc eficaç, amb un risc baix i que s’adapta al rendiment actual d’uns jugadors amb unes condicions físiques extraordinàries.

Tanmateix, com en totes les regles generals, a l’elit encara trobem excepcions i propostes alternatives. Es tracta d’aquells equips amb entrenadors i propostes de joc nostàlgiques on preval la preparació de l’atac, l’amplitud, on la col·lectivitat i la tàctica de l’atac amb centrals de l’estil de Balic o Bombac s’imposa al físic, i on la velocitat de pilota repercuteix en major mesura a la finalització de les accions per part de la 2a línia de l’equip, especialment els extrems.

La percepció de molts entrenadors d’aquest ‘mundillo’, entre els quals m’hi incloc, és que si arriben pilotes a l’extrem, això és sinònim que l’equip juga millor. Però jo aniria més enllà; un estudi dels llançaments a l’handbol demostra que el rendiment dels equips és directament proporcional als gols que es fan des dels extrems. És a dir, quants més gols aconsegueixin fer els extrems del teu equip, més possibilitats tens de guanyar el partit*. Així que, entrenador, preocupa’t que arribin pilotes als extrems (nombrats col·loquialment aquells que estan al córner fent senyals de fum).

Més enllà de l’handbol, en altres esports podríem treure conclusions similars sobre el model de joc; sense anar més lluny a l’Eurocopa’16 de futbol d’aquest estiu han sobresortit seleccions marcades pel seu potencial físic com Portugal o França, els dos equips que van arribar a la final, per sobre d’altres seleccions on la tècnica/habilitat dels jugadors preval en el model de joc, com és el cas d’Espanya o Alemanya.

Benvinguts doncs al debat sobre el model de joc de l’atac estàtic. El debat sobre el poder físic vs les habilitats tècniques/tàctiques, sobre la verticalitat i simplicitat vs la nostàlgia del joc combinatiu; en definitiva, i en el nostre estimat handbol, el model de joc per potenciar el llançament exterior vs el model de joc per finalitzar des dels extrems, ‘tirapiedras’ vs ‘aquells que estan al córner’.

La majoria d’entrenadors pensareu que la clau de l’èxit es troba en el punt entremig. Jo simplement quan tanco els ulls somio amb un model nostàlgic de l’handbol amb un joc combinatiu on la circulació intensa i col·lectiva de la pilota arriba a l’orgasme handbolístic quan s’aconsegueix el gol des de l’extrem. Tal com deia el mestre Cruyff, ja que hem de veure cada dia el nostre equip en entrenaments i partits, més val que busquem una manera atractiva de jugar. Doncs això!

*Montoya M., Moras G. i Anguera M.T. “Análisis de las finalizaciones de los extremos en balonmano” Universidad de Barcelona, 2010 http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/42370/1/MMF_TESIS.pdf

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here