Fa uns mesos que parlàvem de la preparació de la marató. La marató de Barcelona ja és a tocar. Si tot ha anat bé, haurem entrenat durant els darrers mesos de forma intensa amb l’objectiu potser només d’acabar-la o tal vegada de fer la marca somniada


Només queda una setmana i ja estem més “neures” de l’habitual. Es comença a pensar en què potser anem una mica curts de preparació, que ens faltaria alguna tirada llarga més, que fou una llàstima aquella setmana perduda pel doloret a la cuixa… en definitiva, estem “acollonits”. Aquestes sensacions són normals i, jo diria que, fins i tot, positives. I m’explico; una marató ha de suposar per a tot aquell que la pretengui disputar un repte i una gran il·lusió. Si no existeix això, malament rai. Efectivament la marató és una prova de gran duresa física i psicològica i si no tenim aquesta il·lusió, difícilment podrem suportar els moments durs que, de ben segur, ens esperaran.

Tot just la setmana abans és una setmana clau de cara a la nostra preparació. El treball ja està fet i el que no hem de fer és d’esguerrar-lo. Les presses del darrer moment, no tan sols no ens faran millorar res, sinó que ens perjudicaran. És com l’estudiant que pretengui aprovar un curs difícil estudiant el darrer dia fins altes hores de la matinada. No li servirà de gaire i segurament ho farà pitjor perquè no arribarà prou fresc a l’examen.

Antigament se solia fer la dieta de super-compensació d’hidrats de carbó durant aquesta darrera setmana. Aquesta dieta fou un invent dels fisiòlegs amb la teoria que si durant el dilluns, dimarts i dimecres de la setmana anterior a la marató es consumia una dieta rica en proteïnes i baixa en hidrats de carbó, mentre es continuava entrenant, s’aconseguia buidar totalment el glucogen muscular. Posteriorment es passava als següents dies a una dieta exageradament rica en hidrats amb la finalitat d’omplir totalment els músculs de glucogen mentre l’entrenament cessava totalment. Avui en dia aquesta dieta és en desús, perquè realment, encara que en teoria podria funcionar, a la pràctica li comporta a l’atleta un desordre digestiu brutal. Per tant, el que es recomana és substituir la primera part de la dieta per un entrenament llarg a fi de buidar el glucogen per passar després a una dieta rica en carbohidrats mentre es descansa. Personalment trobo, fins i tot això, una mica arriscat i jo recomanaria de seguir la dieta que solem fer; d’invents a darrera hora cap ni un. 

La marató de Barcelona comença a les 8.30 hores. Això implica que, si fem cas als metges, ens tocarà llevar-nos molt d’hora. Això és degut a dos motius; el primer és que, si volem esmorzar quelcom, caldrà fer-ho com a mínim tres hores abans de córrer, per tal de donar temps a l’organisme de digerir-ho. El segon és perquè el cos humà necessita un temps per despertar-se totalment per aconseguir el rendiment físic òptim. En general llevar-se d’hora aquest dia no representa cap dificultat perquè els nervis faran que segurament ja estem desperts abans que soni el despertador. Si volem esmorzar, es presenta un petit dilema; què mengem? Jo crec que s’ha de menjar allò que estem habituats a fer normalment. Un cop més no serveixen els experiments del darrer dia, i a més, de fet, l’energia que necessitem no la traurem de l’esmorzar. És millor pecar per menjar poc que per massa. El que sí que és molt important és començar a córrer la marató ben hidratats. Per això és convenient dur una ampolla d’aigua i anar bevent petites quantitats de forma regular fins a 15′ de l’inici. També és molt sensat buidar els intestins abans de córrer. Si no ho fem i ens hem d’aturar a mitja cursa és, un trasbals força desagradable. De totes maneres tampoc representa una greu dificultat, ja que a causa dels nervis, el més fàcil és anar-hi més d’una vegada.

Recordo que a la marató no es pot deixar res a la improvisació. Tot el material esportiu que portem (samarreta, pantalons, mitjons i sobretot sabatilles) els haurem provat anteriorment i estarem segurs que no ens donaran cap problema. Ens untarem de vaselina als peus, a l’entrecuix i als mugrons i farem la darrera ‘pixadeta’ de rigor abans d’aproximar-nos cap a la sortida.

S’acaba de donar la sortida i comença la MARATÓ. Ens haurem col·locat al lloc que ens pertoca segons les nostres marques i sobretot estarem molt atents al ritme dels primers quilòmetres. L’eufòria de per fi estar corrent la marató, ens pot donar una mala passada. Ens trobem molt bé, les cames van molt lleugeres i correm sense cap dificultat. De seguida arriba el primer quilòmetre i mirem el nostre crono. Ui! Massa ràpid! S’ha de tenir la força de voluntat de saber portar el ritme pel qual hem entrenat. Però si vaig de collons! És igual, la marató es corre amb el cap i no amb els peus. És més, jo diria, que encara fora millor durant els 5 primers kilòmetres córrer uns 5-10 segons per sobre del ritme previst, de manera que a partir d’aquest moment ja agafem el ritme. A Barcelona encara és més important perquè els primers quilòmetres tenen tendència a pujar. 

La pregunta que tothom fa és: com sé el ritme que haig de córrer? No és una pregunta de fàcil resposta. Per internet trobareu calculadores de ritmes en funció de les marques de mitja marató o 10 km però simplement és una orientació. Per temps entre 2:45 i 3:30 el doble del temps de la darrera mitja + 10-15′ sol ser bastant realista. Però la resposta correcta només us la donarà l’experiència. I en cas de dubte la prudència sempre és la millor companyia. Si ens equivoquem i sortim massa lents potser ens quedarem amb la sensació que ho hauríem pogut fer una mica millor, però segurament acabarem la marató i assolirem una marca digna. Si ens equivoquem i sortim massa ràpid, el desastre està assegurat; o bé no acabarem o farem una marca molt pitjor del desitjat.

És important també tenir en consideració la climatologia; no podem pretendre fer la mateixa marca si el dia és calorós o si no ho és. O si fa molt de vent, o si plou. O si fa humitat. A Barcelona solem tenir al mes de març molts dies calorosos. Compte amb la calor i el sol. És molt pitjor córrer amb calor que amb fred. El dia ideal és un dia fresc i sense vent.

És molt important notar la sensació de ritme, i que els quilòmetres passen ràpidament sense dificultat. Fins al pas de la mitja hem de tenir la sensació d’anar retinguts, de poder anar més de pressa. Però només donant una ullada al rellotge ens adonem que els passos són els previstos i ja sabem del que costa d’anar a aquest ritme pels nostres entrenaments. Es té la sensació que anem molt millor, però, de quan estem entrenant i sort d’això! Aquest és l’objectiu de l’entrenament, poder córrer el dia de la competició en el temps previst.

Un cop arribats a la mitja es pot fer una primera anàlisi de la cursa. Una de les característiques de la marató és que dóna molt de temps per pensar i això, com tot, té aspectes positius i negatius. S’ha de córrer de forma intel·ligent, concentrats en el nostre ritme, però tampoc obsessionats. La mitja marató és la meitat de la distància, però sovint no sol ser la meitat temporal de la nostra marató. En realitat ara comencem a córrer. Tot el que hem fet fins ara, només serveix per saber si encara tenim possibilitats de fer-ho bé però no ens assegura res. El que si és cert és, que si passem la mitja més de dos minuts més de pressa que el pas previst, les nostres possibilitats d’èxit s’hauran esvaït de forma quasi definitiva. De ben segur, que al final els dos minuts guanyats els perdrem amb escreix al final, si és que hi arribem. En aquest sentit la marató no té pietat. En altres curses potser sona la flauta i s’arribi a fer un temps bo. A la marató no. Però la realitat és que gran part dels participants pequen del mateix error.

Haurem procurat de beure a cada avituallament una mica d’aigua. Els avituallaments solen ser cada 5 quilòmetres. S’ha de beure, doncs, encara que no es tingui set. Però tampoc de nou  cal obsessionar-nos. No cal beure en excés.

Darrerament s’ha posat molt de moda l’ús de gels i begudes energètiques. Jo en sóc poc partidari pels maratonians populars. Per proves d’ultradistància és imprescindible menjar però no crec que sigui el cas de la marató. Jo penso que un cop més hem caigut massa fàcilment en l’estratègia comercial de fer-nos comprar allò que realment no necessitem i a uns preus desorbitats. No tinc els coneixements ni he llegit estudis seriosos per poder afirmar si aquests productes poden ajudar al maratonià o no. L’únic que sé és que he vist a més d’un company vomitar després de prendre aquests productes durant la marató. Fins i tot havent-los testat durant un entrenament llarg previ. I és que el grau d’exigència de la competició no és mai comparable a la d’un entrenament i la resposta de l’estómac és imprevisible.  

Del quilòmetre 30 al 36 és el moment clau. En aquests instants el múscul comença a buidar-se de glucogen i es passa el que hom anomena “el mur” de la Marató. El mur és especialment alt si ens hem excedit en el ritme i pot ser suficientment alt com per no poder-lo superar. Habitualment el mur pels homes és més alt que per a les dones. Hi ha estudis científics que intenten explicar els motius. Jo crec que és una barreja fisiològica i mental; les dones solen ser més prudents i intel·ligents que els homes quan corren una distància tan llarga com la marató. La sensació que es té quan es pateix el mur és altament desagradable. De respiració no es va malament, però tenim la impressió que les cames no tenen més energia, que se’ns ha acabat la benzina. Cada gambada costa un esforç increïble, el ritme ha disminuït de forma alarmant, però en canvi som capaços de parlar. No es va ofegat, simplement que ja no s’és capaç de córrer més. Si ens arribem a aturar per caminar, difícilment aconseguirem tornar a arrencar a córrer. Ara bé, si portem un bon entrenament i hem respectat el ritme pel qual estàvem preparats, el mur no té per què aparèixer. És veritat que cada cop les cames pesen més però podem continuar. Cal tenir molta voluntat i sobretot il·lusió. Mentre es té il·lusió d’aconseguir l’objectiu, el cos humà és capaç de patir i resistir fins a l’inimaginable.

Per això també és cabdal que l’objectiu sigui prou ambiciós per generar il·lusió però a l’hora que sigui prou realista per ser assolit. Si hem corregut bé, durant aquests quilòmetres passarem a molts corredors que s’han equivocat de ritme i ara en pateixen les conseqüències. Anirem recollint cadàvers, com se sol dir a l’argot atlètic. I encara que no soni gaire bé, és una sensació molt agradable i una motivació extra anar passant cadàvers.

Si hem arribat al quilòmetre 40 i encara portem un ritme adequat, els darrers dos quilòmetres poden ser agònics. Arriba el paral·lel i aquella lleugera pujada sembla les rampes del Tourmalet. Però finalment encararem la recta de l’Avinguda Maria Cristina i durant aquells pocs segons fins a arribar a la meta, ja no sentirem dolor. Només gaudirem de la sensació que ho hem aconseguit; som maratonians!

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here