La meva reflexió va en vàries direccions, la primera a aquells clubs que encara no han entès que en el món del futbol hi ha lloc per a tothom i que per descomptat, per a les noies també. No cal que esperem a que els clubs de “referència” apostin clarament per aquesta opció, sobretot al més alt nivell competitiu. Hem d’entendre-ho com una realitat social, la demanda per part de noies que volen practicar i, per sobre de tot, aprendre aquest fantàstic esport. Jo que he tingut la oportunitat de treballar-hi, ni us imagineu aquells que encara no ho heu experimentat, com de gratificant que pot arribar a ser. Deixem d’agrupar nois i noies, apostem decididament per equips i lligues de nois i equips i lligues de noies.

Aquests dies, com passa cada any a aquestes alçades de la temporada, tot just la comencem, no deixen de succeir fets que a mesura que em faig més gran no acabo ni d’entendre ni de compartir. Al futbol hi ha cada cop més fets difícils d’acceptar, sobretot en allò que anomenem “futbol formatiu”, com si per aquelles dubtoses qüestions poguéssim o haguéssim de dividir aquest apassionant esport en dos, el formatiu i el competitiu.

Una de les grans qüestions al meu entendre en els últims anys, de fet ja en fa uns quants, té a veure amb la notorietat i la presència en augment dels clubs que aposten decididament per donar l’espai i l’atenció que mereix, molta al meu entendre, el futbol femení. Són ja molts els clubs que afortunadament han fet un pas decidit endavant, tot i les dificultats que encara tenen alguns per inclús acceptar aquesta realitat. És molt gratificant per aquells que estimem aquest esport veure com així és i com tot acceptant les evidents singularitats entre nois i noies, aconsegueixen avançar decididament per donar prioritat a l’ensenyament i a l’aprenentatge d’un esport tant hipercomplex com aquest, i a més a més de forma natural i respectant les evidents singularitats.

Espero i desitjo personalment que arribi el dia en el que les noies que vulguin practicar el futbol, no hagin de començar amb equips de nois per poder tenir aquesta oportunitat i que des de ja ben petites trobin clubs on aquesta possibilitat estigui consolidada. Encara avui es dona la situació que, en alguns clubs del nostre futbol, han de començar amb nois i quan la federació els hi posa un topall d’edat, és a dir, fins a la categoria federativa d’infantils, llavors han o bé de canviar de club, si aquest no té equip de noies per a la seva edat o bé canviar d’esport. Incomprensiblement encara avui en dia és així.

La meva reflexió va en varies direccions, la primera a aquells clubs que encara no han entès que en el món del futbol hi ha lloc per a tothom i que per descomptat, per a les noies també. No cal que esperem a que els clubs de “referència” apostin clarament per aquesta opció, sobretot al més alt nivell competitiu. Hem d’entendre-ho com una realitat social, la demanda per part de noies que volen practicar i, per sobre de tot, aprendre aquest fantàstic esport. Jo que he tingut la oportunitat de treballar-hi, ni us imagineu aquells que encara no ho heu experimentat, com de gratificant que pot arribar a ser. Deixem d’agrupar nois i noies, apostem decididament per equips i lligues de nois i equips i lligues de noies.

I aquí obro una altra de les direccions a les que em dirigeixo amb aquesta reflexió. El futbol femení com a tal té prou arguments formatius i competitius com per existir i funcionar de forma normalitzada. Un argument que alguns fan servir per a valorar, en algun moment, la incorporació de noies a d’altres equips, acostuma a ser la de que ha entrenat i competit amb nois i això fa que tingui un nivell futbolístic i competitiu superior. No vull entrar a valorar aquesta qüestió, però siguem coherents si us plau, si el futbol femení te prou arguments per funcionar com a tal, no caiguem en la dubtosa temptació de fusionar-los quan ens convingui per a treure un benefici propi.

Puc acceptar i entendre que encara avui no tots els clubs han apostat decididament pel futbol femení i també puc entendre que encara avui hi ha dificultats per captar noies, de moment, temps al temps, i que hi ha més nois que noies que volen practicar el futbol. El que no puc entendre i compartir és que havent-hi clubs amb clars i potents projectes esportius orientats de forma clara i singular al futbol femení, encara avui nenes hagin de jugar amb nois, sabent que aquesta situació te un límit marcat federativament. Si entenem el futbol com un procés d’ensenyament i aprenentatge constant, haurem també d’acceptar que aquest procés s’ha de garantir en unes condicions de funcionament i evolució coherents, no crec que en la actualitat aquesta situació a la que em refereixo ho sigui.

Tot i que de moment sembla ser que el problema pot ser tant la falta de noies com la de falta de clubs i per tant  d’equips, com a mínim demanaria que reflexionem i que quan no trobem la fórmula ideal per equilibrar la oferta i la demanda, apliquem la coherència. Com a mínim per garantir a aquelles noies que volen formar part important i alhora millorar el nostre futbol, tinguin un present i futur coherent.

Per acabar i en la línia del que apuntava, la meva darrera reflexió va cap a aquells clubs, alguns de referència al nostre país, que utilitzen la competició per treure’n el benefici que ells com a clubs han decidit i prioritzat. Fer competir equips íntegrament per noies en lligues d’equips formats per nois per poder així trobar el context competitiu que ells consideren que els beneficia més com a equip i com a club, no em sembla tampoc gens coherent. No és que no hi estigui d’acord, que no ho estic, si no que em sembla del tot equivocada i incoherent aquesta decisió, tant per part dels clubs que així ho fan, com per part de la Federació que ho autoritza i ho permet.

Torno a insistir, el futbol femení com a tal, entenc que té prou arguments com per desenvolupar-se de forma autònoma i coherent. Aquesta mesura que alguns clubs adopten, entenc que no només és qüestionable des de la perspectiva més futbolística de la pràctica d’aquest esport, si no que també entenc que va en contra del mateix futbol femení. Concloure que un equip de futbol femení ha de trobar un context competitiu ideal pel seu creixement futbolístic i competitiu fora del mateix futbol femení em sembla una preocupant conclusió.

Resulta curiós que alguns d’aquells clubs que aposten per aquesta fórmula, prèviament al conformar les seves plantilles acostumen a “debilitar” altres equips i per tant altres clubs, incorporant les seves jugadores, ja que han entès que han de formar part del seu projecte esportiu. Fins aquí ho puc entendre, cadascú fa i desfà a casa seva com més li convé. El que no puc acceptar és que permetem, clubs i federació, que a més a més es debiliti de forma directe o indirecte el nostre futbol femení com a tal. Allò que tant i tant està costant de construir i del que tots plegats ens hauríem de poder sentir partícips i orgullosos.

Campanyes com, “ORGULLOSA”,  iniciativa que la mateixa Federació Catalana de Futbol va activar per precisament impulsar i reconèixer els mèrits dels clubs i noies que decideixen apostar-hi, semblen el camí a seguir juntament amb la feina titànica dels clubs que hi creuen cegament i aposten pel futbol femení.

Però quan permetem i normalitzem fets com els que he exposat, entenc que posem en perill la feina, la dedicació, la convicció i la coherència amb la qual actuen alguns clubs, i condicionem la possibilitat que les nostres noies puguin gaudir lliurement de la pràctica del futbol i per tant, posem en risc un actiu en alça del nostre esport i del nostre futbol, el futbol femení!

Aturem-nos, reflexionem i pensem en les nostres noies, en el nostre futbol i per tant, en el futbol femení, de ben segur que així, trobarem el camí i la coherència!

Si no, posem en perill projectes tan significatius i reals com els que mostren les següents imatges:

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here