FOTO: EC Granollers
Sergi Pastells extrovertit, alegre i optimista. El passadís de casa seva va ser l’escenari on  es va començar a enamorar del futbol. Qualsevol moment, qualsevol lloc, era l’adient per jugar a futbol amb el seu avi o amb el seu pare. La passió per aquest esport i el seu amor pel blanc i blau van fer que acabes defensant els colors del benjamí del RCD Espanyol. Del blanc i blau al verd, l’UE Cornellà li va donar la baixa perquè era com diu ell “massa petit”.
Després d’aquesta etapa, Pastells va defensar els colors escapulats. L’Europa l’equip del barri on jugaven tots els seus amics. Un cop més, l’altura el va condicionar i es va veure  obligat a deixar el conjunt gracienc per tornar a gaudir del futbol, aquest cop al Josep Maria Gené. La seva època daurada però va arribar al C.E Sabadell. Futbolista d’una qualitat extraordinària va saber guanyar-se l’afició arlequinada des del primer moment. Al CE Sabadell s’hi va estar tres anys on va disputar 36 partits oficials. Les lesions van ser el seu pitjor enemic a l’hora de tenir més titularitats amb l’equip de la Nova Creu Alta. Una d’aquestes lesions va marcar un abans i un després.
El dia que el Sabadell aconseguia la permanència matemàtica a Segona B  al camp del Prat, Sergi Pastells es trencava el lligament encreuat anterior del genoll esquerre. Era operat el 9 de juny de 2017 i set mesos i vint-i-sis dies després de l’operació Sergi Pastells tornava a jugar a futbol. Aquest cop, a Tercera Divisió vestint la samarreta del Terrassa FC. El conjunt arlequinat el va cedir al Terrassa amb l’objectiu de què disputés minuts sense massa èxit. Tot i això, el seu positivisme i les ganes de quedar-se a la Nova Creu Alta van fer que Pastells busqués un lloc en l’equip arlequinat durant la pretemporada. Era un objectiu difícil que finalment no va aconseguir.
Ara, a l’Esport Club Granollers afirma tornar a sentir-se futbolista. El 22 ja ha marcat tres gols que han valgut punts a l’equip de José Solivelles. Igual com va passar a la Nova Creu Alta i al Nou Sardenya, Sergi Pastells també ha sabut guanyar-se a tota l’afició granollerina. Des de la grada es pot apreciar la il·lusió de grans i petits quan el 22 té la pilota. L’afició ja li ha posat sobrenom i els jugadors de la base diuen amb certa gràcia, que després de Messi volen ser com Sergi Pastells.

Emma Montané
Parlem de la que és la teva època més sentida futbolísticament parlant. Et va fer mal deixar el club arlequinat després de lluitar tant per recuperar-te?

Sí, la veritat que sí. Va ser molt dur malgrat era una cosa que ja anava veient amb el pas dels dies. Crec que la meva millor època com a futbolista l’he viscut a Sabadell, sobretot el primer any i principi del segon. A partir d’aquesta època les lesions van impedir que fos titular i a finals de temporada va ser quan em vaig lesionar de gravetat. L’última temporada va ser de recuperació i els últims mesos el club em va cedir al Terrassa FC. La cessió no va sortir com jo esperava. Anava a l’equip egarenc per jugar i no vaig disputar massa partits. És evident que quan veus que vens d’una lesió greu i estàs a Tercera Divisió i no jugues… el retorn a Segona B és difícil. A més, l’entrenador amb prou feines m’havia vist jugar per tant, jo ja intuïa que no tindria lloc. Tot i això, vaig decidir arriscar i demostrar-li al míster que estava del tot recuperat. Crec que li vaig demostrar que tenia nivell per quedar-me al Sabadell però finalment el lateral dret ja estava cobert i vam arribar a un acord de rescissió de contracte. D’aquesta manera es va acabar la relació amb el C.E Sabadell.

Tenies clar que després daquesta etapa havies de baixar de categoria per tornar a disputar minuts? O esperaves continuar a Segona Divisió B?

La veritat és que la sensació que vaig tenir quan realitzava la pretemporada a Sabadell és que podia quedar-me a l’equip i lluitar pel meu lloc. Si ho podia a fer a Sabadell ho podia fer a un equip de Segona B però clar, van passar els mesos, tens contactes amb equips de Segona B però ningú es decideix. Venir d’una lesió d’aquestes característiques implica que la majoria d’entrenadors no t’han vist jugar post lesió. Per molt que jo afirmés que estava recuperat els místers no m’havien vist jugar i preferien fitxar a un jugador que no coneixien tant però sí havien vist jugar. Al final tenia la proposta del Granollers i algun equip més de Tercera i després dels meus intents frustrats de quedar-me a Segona B vaig decidir quedar-me amb el Granollers. El cos tècnic ja el coneixia i a més em van transmetre molta confiança i van apostar per mi. Estic molt content de la decisió que vaig prendre perquè el meu objectiu era gaudir en un club nou i aquí estic.

Psicològicament com encaixes aquest cop? Des de fora veus que el futbol d’èlit pot ser molt cruel

Els primers dies molt durs. Al final al Sabadell el primer any vaig jugar molt bé, al segon amb Solivelles vaig ser un dels capitans, em sentia un home important i a més a més estimat. Al final tu marxes forçat sense voler marxar, la gent et dóna la sensació que tampoc volen que marxi, però al final qui mana és l’entrenador que és qui no comptava amb mi. Vaig estar molt fotut per la manera com vaig marxar i a més el canvi és brusc. Al Sabadell tenia coses que aquí no tinc però m’he acostumat molt ràpid.

LEsport Club Granollers és lequip que et donarà limpuls per tornar al futbol delit?

Sí, al final vaig venir aquí per aquest motiu. Vaig deixar enrere equips de Tercera que tenien més nom, més pressupost, objectius més ambiciosos però jo sabia que si venia aquí em donarien la confiança per tornar a ser el futbolista que havia sigut. Jo sabia quin tipus de futbolista era però ningú m’havia deixat demostrar que m’havia recuperat bé i aquí ho estic aconseguint.

Estàs fent mèrits perquè et truqui un equip de Segona B i marxis durant el mercat dhivern.

No tinc tant clar si marxaria per molt que em truqués un equip de Segona B. A part d’estar aquí molt a gust he començat a treballar. Sí que és cert que el meu objectiu és tornar a Segona B quan més aviat millor però s’han de complir una sèrie d’expectatives i requisits perquè jo marxi de l’Esport Club. Primerament, perquè a l’Esport Club em torno a sentir futbolista i sóc feliç i en segon lloc perquè la meva vida professional fora del futbol també l’he començat i m’agradaria poder combinar les dues coses. Si ve un equip de Segona B on no pugui realitzar això últim, o bé que no em vulgui com a primera opció està complicat que marxi de l’Esport Club. Feia anys que no vivia tan il·lusionat pel futbol i a l’Esport Club ho he aconseguit.

Després de viure una lesió greu que va implicar fins i tot quiròfan, mentalment tens por o respecte a tornar-te a lesionar?

A lesionar-me no. Sí que és cert que per exemple a Sabadell va haver-hi una època que vaig tenir moltes lesions musculars seguides. Sense fer res, em trencava. Mentalment això sí que fa que tinguis una moral baixa perquè estàs pràcticament tota l’estona lesionat. Però per la lesió del genoll no. Des de la primera visita amb el doctor vaig veure que tot havia anat molt bé, que el doctor estava molt content de com havia anat. A més, jo sóc una persona molt positiva i el meu entorn també i això ajuda molt. Al final si tens un bon doctor i un entorn que et proporciona les eines necessàries per a poder recuperar-te, et recuperes i punt. No tinc por de tornar-me a trencar el genoll (riu).

És cert que ets un perfil de jugador atípic. Sembla que la cultura de lesforç va amb tu. Ets Enginyer Industrial, vas fer un màster, treballes daixò i a més ho has combinat i ho combines amb el futbol.

Sí que és cert que durant els anys que vaig estar fent la carrera van ser durs perquè havia d’anar a classes i fer exàmens com qualsevol persona i després a sobre anar a entrenar i els caps de setmana no els tenia lliures, perquè tenia partit. La sort que vaig tenir va venir per dos llocs. El primer és que el grup d’amics també estaven a la Universitat i al final quan quedàvem per estudiar també era una manera de veure’ls. En segon lloc, em van ajudar molt. Al final no vaig fer la carrera jo sol. Si algun dia jo havia d’anar a entrenar o no podia anar a classe doncs ells em cobrien i em passaven els apunts. Sí que és cert però que és difícil combinar el futbol amb la vida laboral, sobretot depèn molt de la categoria.

Ets futbolista, ets enginyer. Has arribat a comentar que als 28/29 anys pensaries en la retirada. No és una edat molt prematura?

Em vaig expressar malament. Em referia a decidir quina és la meva prioritat si el futbol o bé la meva carrera com enginyer. És a dir, si jo no tingués aquesta carrera la meva prioritat seria el futbol i ho allargaria fins que pogués. Després ja em posaria a treballar o bé a estudiar. Però clar, ser enginyer industrial a mi m’ha fet plantejar-me les coses. Veig que m’ho passo bé amb el futbol però també gaudeixo treballant que al cap i a la fi és el que em donarà de diners quan sigui més gran i em durarà tota la vida. I anem a ser clars, és difícil combinar les dues coses. Si tu ets futbolista professional o semi professional dedicar-te a ser enginyer és inviable. Ara mateix, encara vull provar amb el futbol però al final s’ha de ser pràctic. He fet enginyeria, gaudeixo treballant d’això i al final és el que em durarà fins que em jubili.

És menys exigent doncs la Tercera?

Per mi la Segona B et demanda més hores i més dedicació. El que sí que és cert és que la Tercera és una categoria que té molt de mèrit pel tipus de jugadors que hi ha. Són gent que es lleva d’hora, que treballa, alguns tenen fills… tot això combinat amb el futbol. Jo ho estic vivint ara, al final no és fàcil arribar a casa a les 23:00h i haver-te de llevar a les 7:00 en els millors dels casos. A Segona B doncs tens més hores lliures per dir-ho d’alguna manera i els horaris per exemple d’entrenament són diferents.

A les 14 jornades, 10 jornades consecutives sense perdre, 4 victòries seguides, invictes a domicili com vas dir per les xarxes socials la que estáis liando.

(Riu) Doncs sí la veritat és que ni jo m’ho esperava. Sí que és cert que quan jo vaig arribar sabia l’equip que sabia l’equip que s’havia fet, sabia com es podia jugar per les idees del cos tècnic… Al final un projecte de Javi Pérez i Carlos Arean havia d’anar bé. Sí que és cert que no esperava que anés tan bé i que estiguéssim gaudint tant i plantant cara a qualsevol equip de Tercera però crec que encara ens queda molt per créixer. Som molts jugadors nous, que ens hem complementat molt bé però a mesura que vagi avançant la competició encara ho farem més. Si les lesions ens respecten a tots podem fer un any molt bo.

Extrem o lateral?

Em sento còmode en les dues. En els últims anys he jugat de lateral més que d’extrem. Sí que és veritat que d’extrem tens la responsabilitat de donar assistències o marcar gols i en defensa tens la responsabilitat de defensar i jo quan estic al lateral també ataco, per tant vull que la gent digui un lateral que defensa i ataca bé. Potser la posició de lateral és més atractiva.

El conjunt del vestuari es permet somiar?

Som un vestuari que toca de peus a terra. Ja sabem que a priori no som un equip que ha de lluitar per les quatre places de ‘play-off’ però mira hem anat guanyant partits i de moment ningú ens ha passat per sobre. Potser la Pobla en el segon partit de lliga a casa però per mi va ser molt puntual. Per tant, ens permetem somiar però amb els peus a terra. Sabem el potencial que podem arribar a tenir però si tanquem els ulls i somiem una mica més del compte vindrà qualsevol equip i ens passarà per sobre, perquè és el que té la Tercera Divisió que qualsevol equip et pot sorprendre.

Què és el que més tagrada daquest vestuari?

És curiós perquè quan portes anys a Segona B al final t’acostumes al vestuari de Segona B, que és un vestuari amb un perfil més professional, amb gent que va més per feina… En canvi quan estàs en un vestuari de Tercera, que això jo ho trobava molt a faltar, hi ha aquest punt d’amiguisme, de riures, de companyerisme, de bon rotllo… al final això t’enganxa. Crec que hi ha vestuaris de Tercera que segurament ho tindran menys perquè seran equips on els jugadors aniran allà a jugar, entrenar i cobrar i aquí en canvi no. Aquí arribem al vestuari, fem riures, vídeos, fotos i crec que això es nota també al camp. Quan un falla l’altre fica la cama, si un cau l’altre s’aixeca i jo aposto per això per aquest bon ambient i companyerisme. És a dir ser un equip i sentir-se com un equip?  Sí, al final també tots els jugadors o gairebé tots ens coneixem d’una cosa o altre. La Tercera Divisió ja ho té això que en alguna etapa coincideixes o tothom es coneix amb tothom.

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here