Pol Sastre, el porter de la casa del Fraikin BM Granollers deixa el seu club de tota la vida per decisió tècnica. El granollerí, que va arribar a les files del BMG quan només era un aleví, deixa un llegat de fins a 16 anys. Amb només 10-11 anys, Sastre ja corria pels passadissos del Palau, murs que l’han vist créixer i passar per les diferents etapes esportives d’aleví, infantil, cadet, juvenil, Lliga catalana, Primera Nacional… I és que la cosa anava en serio! En Pol, tot i la seva rebel·lia característica no passava desapercebut. Quan va arribar el 3r any de Nacional, el jove ja compaginava els entrenaments amb els del primer equip del Fraikin BMG. Un equip on a posteriori, ha arribat a disputar 4 anys en l’elit professional i ha arribat a compartir porteria amb grans com Gonzalo Pérez de Vargas, Zschulz, Pejanovic o César Almeida entre d’altres.


Meritxell Martin Reina
Va començar fent 3 anys de poliesportiu a la seva escola, Salvador Espriu. Durant aquests anys, però, en Pol preferia jugar a futbol mentre que, l’handbol, el practicava únicament durant els caps de setmana que durava el torneig Coaliment. Tot i això, va arribar el moment en què no es va conformar amb jugar únicament aquell torneig anual. Abans d’inscriure’s al 4rt any de poliesportiu, en Pol va fer saber als seus pares que volia provar l’handbol com a disciplina durant el següent curs escolar…
Pol, com va ser el teu inici a la pista d’hanbol? Vas voler ser porter des d’un bon començament?
No, de fet vaig començar com a jugador, no com a porter. Quan era petit era gordet, força gordet -diu rient-. De manera que, sumant el fet de que a sobre no escoltava, crec que en aquell moment, només hi havia una destinació que era la porteria. Tot i això, en la meva defensa vull dir que en ser baixet i gordet, el que sí que no em faltava era coordinació.
Ja endinsat dins del món handbolístic, quins van ser els teus primers referents?
Mai he tingut cap tipus de referent. De fet, a casa érem prou ignorants amb l’handbol fins que jo vaig començar a jugar… És per això, que no vaig tenir aquesta visió d’admiració envers altres jugadors fins que van passar els anys i em vaig anar consolidant en l’esport. A més, crec que sóc d’una manera que mai he tingut especial fixació en ningú ni a la categoria Nacional. Podria remarcar únicament la figura de Manel Pérez; ell sí ha pogut ser com un mirall per a mi durant molts anys. En Manel era una persona amb la que tenia especial afinitat i amb la que vaig compartir moltíssims entrenaments i competicions. També podria mencionar a Gonzalo Pérez de Vargas, amb qui també vaig tenir una molt bona relació i amb qui vaig tenir la sort de poder compartir molts moments. 
En anteriors entrevistes, sempre m’havies dit que els porters de qualsevol equip tenen sempre una personalitat especial. Com descriuries aquesta “personalitat especial”?
Sempre he pensat que, tot i que l’handbol es tracti d’un esport d’equip, la porteria acaba essent molt solitària. Tens la teva feina, que és la d’aturar pilotes tot ajudant a la defensa però, un cop t’han atacat i t’han marcat o has aturat la pilota, l’estona que el teu equip està atacant et trobes totalment sol sota pals. Si t’han fet gol, el problema és només per a tu.
Crec que tenim la responsabilitat de saber encaixar de la millor manera el gol que t’hagin pogut fer per a passar pàgina ràpidament. Nosaltres hem de tornar a posar la pilota en joc per als nostres transmetent la millor energia i motivació possible. I molt important, no abaixar la guàrdia i voler parar la següent pilota com si fos la primera. Si ho has fet bé, aquella estona és molt positiva però, si ho has fet malament, aquella sensació es va acumulant a mesura que se sumen els minuts. Crec que vivim una pressió individual diferent i especial alhora.
Diga’m, què creus que és allò tan especial del teu caràcter que t’ha mantingut fins a 16 anys a la porteria?
Crec que a banda de tot el que són les característiques físiques típiques i tòpiques de la figura del porter, com poden ser l’alçada o l’envergadura, un porter ha de ser molt fort mentalment. Quan passes moments dins d’un mateix partit on t’encaixen 5-6 gols seguits, has de tenir la paciència i l’ambició per a fer la reflexió que, tot i haver-te marcat tants gols seguits, ets capaç d’aturar els llançaments que vindran. I sobretot, creure’t que aquesta és la teva feina.
Qui ha estat per a tu el teu mestre o entrenador de porters més important dins la teva carrera?
Sense cap dubte, Pedro Garcia (Perico). Pedro és qui m’ha fet arribar on sóc. Segurament, si no hagués estat per ell dubto que hagués arribat a jugar al màxim nivell. Sóc un porter baixet, sense unes qualitats físiques potents per a estar a la porteria. Tot i això, gràcies a un gran entrenador de porters com és Pedro, tinc altres qualitats tècniques que altres porters no han tingut la sort d’adquirir. En ‘Perico’ és un tècnic que té una tècnica diferent del que s’ensenya a la resta d’Espanya o a Europa; i que et permet treballar d’una manera eficient i molt més simple.Vaig començar a entrenar amb ell a infantil i tinc claríssim que, sense ell, no hagués arribat mai al primer equip. Ell ha estat sempre el meu mestre i motivador. 
En alguna de les entrevistes anteriors,  Pedro Garcia deixava clar que tot i aquestes mancances físiques, ets un porter format i capacitat per a estar al màxim nivell. Creus que en algun moment t’ha mancat demostrar aquesta tècnica amb la qual comptes?
M’ha faltat que des del club confiessin en mi. A en Pedro mai li ha faltat aquesta creença en mi i jo tampoc he deixat mai de confiar en mi mateix i creure que podia arribar el més amunt possible.
A part d’en Perico Garcia, de quin altre entrenador del BMG t’emportes un record especial?
En tinc 2, un és en Narcís Soler, cosí d’en Bernat Barbany i del meu amic Pol Capdevila. En Narcís ens va portar 2 anys de cadet en els quals ens va ensenyar molt. Esportivament no van ser uns anys on vam arribar molt lluny però, per contra, ell va ser qui ens va ensenyar “l’Orgull” del BMG i a defensar el nostre club i samarreta. Per altra banda, en Txus Pérez. Un entrenador que no sé perquè està on està, i al que crec que el club ha donat l’esquena massa temps. Per sort, crec que algun entrenador l’ha intentat repescar aquesta temporada. Sigui com sigui, crec que és l’entrenador que millor m’ha sabut tractar i entendre. I penso que és qui realment m’ha fet sentir més per l’handbol. Fins i tot, en moments molt durs d’una etapa on em vaig plantejar seriosament deixar la pràctica de l’handbol. Sempre li estaré agraït.
Quin ha estat el teu millor any jugat, esportivament i personalment?
El millor any esportivament parlant, va ser l’any de 1a Nacional on vàrem guanyar la lliga, vam jugar les fases i vam guanyar el Campionat d’Espanya. Va ser una temporada molt completa i especial perquè, a més, vaig començar a entrenar amb el primer equip i vaig aconseguir tots els objectius proposats. 
Amb quin altre porter has compartit porteria i gaudit alhora d’una amistat especial?
La rivalitat existeix i la competició hi és present en tot moment. Som ambiciosos i sempre vols ser el millor i jugar més minuts que l’altre. Si que per davant d’això hi ha una amistat que pot ser més o menys intensa, o simplement, la cosa es pot quedar en ser companys de porteria i res més. Recordo especialment un company i amic de porteria com va ser Sergi Garcia.
I d’un jugador de la pista? De qui guardes un record únic?
Tinc records especials amb la gran majoria de jugadors amb qui vaig jugar tota l’etapa de base. Tot i això, voldria destacar en Pol Capdevila, una jugador i un amic sempre especial. Quan va marxar, em va caure un pilar… En aquell moment, em vaig recolzar especialment en els brasilers Valadao, Pacheco i, evidentment, ‘Bombom’.
Et veus jugant a handbol molts anys més?
No, evidentment que no. Jo vaig arribar al més alt essent un ‘hobby’ i gaudint però no vull permetrem tenir una vida dedicada a l’handbol, tot i que és clarament el meu esport i el que m’estimo. Voldria allargar més anys la meva carrera i ho faré perquè és l’esport que m’ha format com a persona. Per altra banda, tinc uns estudis que m’agraden molt i també m’hi vull dedicar. Per tant, sé que no dedicaré tota la meva vida a l’handbol. 
Esperaves que aquest podria ser el teu últim any al club granollerí?
No… evidentment que no… Em pensava que confiarien en gent de la casa. Que vindria un entrenador valent format al BMG i que podria ser un punt de partida per a començar a valorar el que és té a la pedrera granollerina i no estirar de gent de fora. Les circumstàncies no han estat així de manera que, hauré de canviar de club.
Què és el BM Granollers per a tu?
Fins ara tot! Aquí entra en joc l’ambició humana, i, clarament, no volia quedar-m’hi per sempre. Sóc curiós de mena i volia veure com es treballa a fora i experimentar.
Per altra banda, és el club que m’ha format, que m’ha ensenyat valors, m’ha format com a persona i per suposat, a jugar a handbol. Hi estic molt agraït i no tinc res a retreure. Per altra banda, no negaré que m’ha dolgut el com ha acabat la meva situació, però a la vegada estic content pel camí que hem fet junts.
Quin és el futur de Pol Sastre?
Aprofitar els anys que pugui a la bombolla de l’elit de l’handbol, sigui aquí o a un equip estranger. Quan m’adoni que ha arribat el final de la meva etapa esportiva, em veig a sobre l’helicòpter, que és la meva verdadera passió. 
“Un noi de Granollers, amb colors blanc i blaus, amb un escut, una llegenda i amb la millor afició…” Un càntic que s’adapta totalment al perfil d’un porter que ha regalat tans bons moments al club. Un jugador de la casa, un lluitador, un valent i un incansable defensor de l’Orgull BMG. Gràcies per tot el que has donat a una afició que, força decebuda, somia veure’t amb l’escut d’un altre equip i d’una nova porteria. Segur, et trobaran a faltar.

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here