o El corredor vallesà de 18 anys és un sprinter pur, un perfil de corredor molt poc comú al ciclisme espanyol. Per aquesta raó, el de Santa Eulàlia de Ronçana, després de dos anys a la Fundación Alberto Contador, marxa a un equip francès per progressar cap al velocista que vol ser 


“El meu somni és guanyar la París-Roubaix’’

Marc Brustenga no és un ciclista del país qualsevol. Li agrada la velocitat. Millor dit, li encanta. Res de pujar ports a ritme, millor una arribada massiva, d’aquelles que tant anhelen els amants de  l’adrenalina. Res de conduir la seva bici com un dièsel. Ell prefereix l’explosivitat de la gasolina. I, per suposat, si guanya, ho fa amb victòries express, res de triomfs cuinats a foc lent. Al de Santa Eulàlia de Ronçana se li surten els ulls quan sap que disputarà un sprint, quan sap que haurà de lluitar colze contra colze en les arribades per guanyar la posició enfront dels altres rivals. Les vuit victòries aconseguides la temporada passada amb l’equip júnior de la Fundación Alberto Contador -un dels projectes de joves corredors més importants d’Espanya-, criden als quatre vents que això de ser velocista no se li dóna gens malament a Brustenga. Ho porta a la sang. 

“Em falla algun cable i de fet a tots els sprinters ens falla perquè posar la bici a 60-70 km/h enmig de tants corredors i intentar passar per allà és una bogeria. Jo si m’haig de posarr en una arribada massiva m’hi poso, com sigui. No sé el que faig bé per ser un bon sprinter, jo sento que és algo que em surt sol’’, confessa el ciclista de 18 anys, que aquest 2018 debuta ja en categoria sub-23. Efectivament, tot porta a pensar que ha nascut per ser velocista. El problema és que el vallesà no ha nascut en el país ideal per ser-ho. S’ha criat al país en què el ciutadà que no és un declarat amant del ciclisme coneix Miguel Indurain i Alberto Contador però amb prou feines sap qui és Óscar Freire, que, tot i haver estat tricampió del món passa pel carrer desaparcebut. La diferència és que Freire ‘només’ ha estat un sprinter que no ha guanyat el Tour de França. 

A Espanya només es valoren grans voltes com la ronda francesa i preparen el ciclista per això o per treballar per algu que pugui triomfar a les curses de tres setmanes. “Pel que he viscut en categories inferiors els sprinters no és que ho tinguem difícil, si no que no compten amb nosaltres per res, no et tenen en compte, no et valoren’’, lamenta Marc Brustenga, que sempre s’ha hagut de buscar la vida. “Encara no he trobat cap corredor en qui confiar perquè em llanci a l’sprint fins a estar a 300 metres de la meta’’. És per això que el ciclista santaeulalienc ha marxat en la temporada del seu debut en categoria sub-23. A un equip, un país i una cultura que el puguin entendre i formar d’acord amb les seves idees com a ciclista: el conjunt francès Vélo-Club La Pomme Marseille. “Estic molt agraït a la Fundación Alberto Contador però tenia ganes de canviar d’aires, de sortir de la zona de confort. Perquè el més fàcil hagués estat quedar-me a la Fundación i al cap d’un temps haver tingut la possibilitat d’acabar corrent en l’equip professional que Contador ha tret. Però m’he complicat la vida’’, diu amb un somriure d’entremaliat un Brustenga amb ganes d’aventura. 

“En el moment de deixar la Fundación no sabia on acabaria, vaig prendre la decisió sense tenir equip. Em van trucar del Vélo-Club i el que em va impactar és que sabien quin era el meu perfil de ciclista, em volien pels sprints. Era el primer cop que sentia que algú s’adaptava a mi i no al revés, encara que, per suposat, també hauré de treballar per altres companys.  A més a més, el calendari francès sub-23 té bastantes etapes planes, més que la Copa d’Espanya, que és molt muntanyosa’’, explica el velocista vallesà, que marxa a un país com França que precisament gaudeix de molt bona salut pel que fa a sprinters amb ciclistes top com Nacer Bouhanni i Arnaud Démare. “No sé quin és el meu nivell real ara mateix en sprints a nivell europeu perquè a Espanya no hi ha molta competència en aquest tipus de terreny. Vaig a França a mesurar aquest nivell i em motiva marxar a un país amb tants bons velocistes’’, assegura Marc Brustenga. De fet, ell podria arribar a competir amb Bouhanni i Demare: “A França els professionals es poden apuntar a les proves sub-23 i d’aquesta manera els joves competeixen amb ells’’, afegeix el de Santa Eulàlia, que tot i haver fitxat per una formació gala viatjarà a altres països com Espanya, Portugal i Itàlia. 

Fins els 11 anys compaginant futbol i ciclisme  

La determinació amb què Brustenga es cola als sprints també l’acompanya a l’hora de prendre decisions importants fora de la carretera. Fa poc el ciclista vallesà ha decidit emigrar per créixer però anys enrere tampoc va tenir problemes per prometre una relació seriosa i fidel al ciclisme quan s’havia de decantar pel futbol o ell. Fins els 11 anys el santaeulalienc va compaginar el ciclisme -combinant BTT i carretera-, amb l’esport rei, on tampoc li anava gens malament al CE Santa Eulàlia . Marc Brustenga era un extrem fugaç i resistent contra qui acabava claudicant qualsevol lateral. “L’equip sabia que per fer mal me l’havia de tirar llarga a l’espai perquè corrés’’, rememora el ciclista. El vallesà es va sortit sobretot la temporada 2010-2011, quan l’aleví A del Santa Eulàlia es va proclamar campió de la seva Lliga. “I ho vam aconseguir sent un grup d’amics del poble’’, recorda orgullós el velocista, que en aquella època jugava a futbol els caps de setmana i corria en bici els diumenges amb l’Amunt Club Ciclista de Lliçà d’Amunt. Malgrat celebrar i acumular èxits a tots dos esports, Marc Brustenga va haver de prendre una decisió. O el ciclisme o el futbol. Tot i així, al de Santa Eulàlia no li va fer falta esfullar la margarida. No va tenir cap dubte: preferia jugar amb la bici abans que amb la pilota. “Jugant a futbol m’ho passava bé però, un cop ho vaig deixar, els meus pares em van dir: “fins ara no t’ho havíem volgut dir però mai has fet la mateixa cara després de guanyar un partit que després de guanyar una cursa ciclista’’. I tenien raó’’, confessa el sprinter del Vélo-Club La Pomme Marseille, que després d’infantils va completar la seva etapa de cadet al Autocars Sagalés, conjunt de Vilanova i la Geltrú dirigit per Paco Gálvez, el primer mentor de Marc Soler. 

Guiat per la seva personalitat -o el seu instint de velocista-, Marc Brustenga mai ha patit pel “que diran’’ ni hi ha pensat. Perquè donar carabassa a un esport tan popular com el futbol per un de tan dur com el ciclisme no és l’habitual, com tampoc ho és atrevir-te a marxar a un equip estranger amb 18 anys per ser el ciclista que vols ser renunciant a la ferma possibilitat de ser professional en uns a la Fundación Alberto Contador. El Marc ha pres aquestes sorprenents decisions per perseguir i atrapar un objectiu pel que molts s’endurien les mans al cap només sentir-lo: “El meu somni és guanyar la París-Roubaix’’, afirma sense complexes el vallesà. Una meta per la qual molts podrien titllar el santaeulalienc de “boig’’ per la dificultat de la clàssica francesa -és un dels grans monuments del ciclisme professional i té molts trams d’empedrat-, però, sobretot, per la històrica mala relació d’Espanya amb la prova: cap corredor del país l’ha guanyat mai, sent l’única gran cursa que se li resisteix al ciclisme espanyol. 

Un sentiment indescriptible

I és que a la primavera del 2016 un fort sentiment sobtat va envair el cor de ciclista de Marc Brustenga. El de Santa Eulàlia, que va participar a la París-Roubaix júnior amb la selecció espanyola, es va quedar embadalit amb l’ambient i la devoció vers la bici que transmetia el públic belga a la cuneta, així com amb la sensació única de correr sobre les llambordes. “El primer contacte que vaig tenir amb l’empedrat va ser el dia que vam sortir a rodar abans de la prova. Quan vaig veure les llambordes em deia a mi mateix que per allà només es podia passar amb la BTT i que era impossible fer-ho amb una bici de carretera. Però el dia de la cursa, sorprenentment, sentia que hi rodava molt còmode. Sent tot just la quarta prova que corria com a júnior, vaig aconseguir mantenir-me en el grup capdavanter fins a falta de 3-4 quilòmetres i vaig acabar 27è’’, recorda el velocista santaeulalienc. “Tot i que després a l’avió, i degut al constant sotragueig, em feien molt de mal les mans i el cul [riu],  em va encantar l’experiència i l’ambient, és una festa del ciclisme. No oblidaré el moment en què vaig entrar al Velòdrom de Roubaix. Estava tan emocionat que em vaig posar a sprintar tot i quedar encara dues voltes. Vull guanyar aquesta prova algun dia’’, relata el vallesà, que té en la París-Roubaix el lloc idílic on coronar algun dia la seva història d’amor amb la bicicleta. 

Al seu favor té que la clàssica francesa està feta per corredors potents i corpulents com Brustenga -medeix 1,90 m.-, i que, dos catalans, el llegendari Miquel Poblet -amb un segon lloc al 1958-, i Juan Antonio Flecha, considerat el millor espanyol de tots els temps a les llambordes amb tres podis a ‘L’infern del nord’ -2005, 2007 i 2010-, han estat els únics d’Espanya en trepitjar el podi i per tant els que més a prop s’han quedat de triomfar a la París-Roubaix. En realitat, es pot dir que el ciclisme català ha estat tot un pioner en això de destacar a les proves d’un dia. Per les gestes de Flecha i un Poblet que també va ser el primer espanyol en guanyar un gran monument del ciclisme amb les seves dues victòries a la Milà-San Remo. Però també per un cas molt proper que tenim a la nostra comarca: Joaquim ‘Purito’ Rodríguez. El de Parets del Vallès va ser qui va creuar la penúltima frontera pel ciclisme espanyol amb la conquesta del Giro de Lombardia (2012 i 2013)  Marc Brustenga podria ser el qui creués l’última.

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here