Una llebre a l’argot atlètic és l’atleta que porta el ritme a altres atletes per tal que la cursa sigui ràpida i es pugui superar un registre determinat. Bàsicament la tasca d’una llebre és la de passar per una marca objectiva pactada amb l’organitzador de la cursa o atleta, per després aturar-se


Segurament se li dóna el nom de llebre en català per analogia a la llebre que segueixen els gossos a les curses en els canòdroms. Però no és així en altres idiomes com per exemple en anglès on se’ls anomena “pacemakers” – fabricant de pas o ritme -.

Les llebres van néixer inicialment a les proves de mig fons i fons en pista per tal d’aconseguir un rècord o una gran marca. Sembla que un dels primers corredors que la va utilitzar va ser Roger Bannister quan va aconseguir ser el primer atleta de baixar dels 4’ a la milla. Chris Brasher i Chris Chatawaylo el varen ajudar a trencar una de les barreres psicològiques més importants de l’atletisme el 6 de maig de 1954.

No fou, però, sense motiu de polèmica ja aleshores, perquè molts pensaven que un atleta que no finalitzava la prova no podia ajudar a un altre atleta. Es van popularitzar sobretot a la dècada dels 80 en una època daurada del mig fons britànic amb atletes com Seb Coe, Steve Ovett o Steve Cram, on es van batre molts rècords mundials.

Normalment solen cobrar si compleixen amb la marca pactada i tenen una prima si l’atleta a qui li fan de llebre assoleix el seu objectiu. Les llebres solen ser atletes de segona fila o veterans, però a mesura que es va exigint cada cop ritmes més exigents i a distàncies més llargues, les llebres han de ser cada cop de més nivell. De fet no és estrany trobar-se atletes que es dediquen professionalment a fer de llebres i que es preparen específicament per aquesta tasca. Una bona llebre en una marató, per exemple, pot arribar a guanyar fins a 15.000 dòlars.

Paradoxalment una de les millors llebres de la història no era una llebre en el sentit acadèmic del terme. Mark Fricker era un bon corredor de mig fons nord-americà de la dècada dels 80, amb bons registres però sense un final ràpid. Acostumava a marcar un ritme ràpid per desgastar els seus rivals, però normalment no triomfava mentre els seus adversaris assolien grans marques gràcies al seu esforç. D’aquesta manera ajudà a Steve Scott a assolir el rècord americà, a John Walker el novazelandès i a Ray Flyinn l’irlandès a la prova de la milla. Avui en dia aquests rècords encara són vigents, excepte l’americà que fou batut després de 25 anys.

També s’han donat casos curiosos on l’atleta que havia de fer de llebre ha guanyat finalment la cursa. Un dels primers casos va ser protagonitzat per Tom Byers als Bislett Games de 1981, on el grup de favorits no el van seguir i tot i els esforços finals de Steve Ovett, que tenia aleshores el rècord mundial, corrent els darrers 400 m per sota dels 51′, es va acabar imposant-se en el 1500.  Una prova on també participava l’espanyol José Luis González, que fou tercer.


A la marató un dels primers casos coneguts on la llebre va guanyar la cursa fou el 1994 a la marató de Los Angeles on Paul Pilkington guanyà emportant-se el premi en metàl·lic i un Mercedes nou de trinca. L’anècdota la va protagonitzar el segon classificat que no sabia que la llebre no s’havia aturat i pensava que havia guanyat.


Un altre cas prou conegut fou la victòria de Simon Biwot a la marató de Berlín de l’any 2000. Biwot feia de llebre especialment a Fabián Roncero, però quan l’atleta espanyol va retirar-se, va decidir continuar per guanyar en 2h07’47’’. Un d’aquest casos també el vam viure a casa nostra no fa gaires anys, a la primera edició de la marató del Mediterrani, on Driss Lakaouja va patir una lesió i l’organitzador de la prova va demanar a la llebre d’acabar la cursa i guanyar-la.

No és usual veure llebres als campionats oficials si bé també s’han donat casos. Solen ser companys d’equip, de país o d’entrenament on un atleta se “sacrifica” per portar un ritme alt i així desgastar als adversaris. En algun cas no exempt tampoc de polèmica, com el cas de Khalid Skan als Jocs Olímpics de Barcelona. En aquest cas, no va ser ben bé una llebre en el sentit que normalment entenem. Si recordeu, Khalid SKan fou un dels campions olímpics més xiulats de la història, ja que durant la cursa el seu compatriota Boutaieb el va ajudar quan l’havien doblat. No era gaire normal que un atleta de l’elit mundial, i amb una de les millors marques sigui doblat a falta de poques voltes. I menys normal és que aleshores es posi a tirar del grup i fins i tot es posés entremig del primer i segon atleta (un kenyà) per entorpir-lo. En un principi Skan fou desqualificat per ser requalificat poc temps després.

Especialment polèmic era l’ús de llebres masculines a les proves de marató femenina. Durant molts anys era habitual que les maratonianes que buscaven una bona marca disposaven d’una o diverses llebres masculines durant tot el recorregut. La normativa va canviar i actualment la IAAF no homologa com millor marca mundial les marques realitzades en maratons mixtes. D’aquesta manera l’estratosfèric rècord de Paula Radcliffe de 2h15’25’’ de la marató de Londres del 2003 passaria als 2h17’42’’ de la mateixa Paula a Londres 2005 en una marató ja exclusivament femenina. De totes maneres encara a la web de l’IAAF apareix els 2h15 com a millor registre de tots els temps. En el següent vídeo podem veure com pràcticament fins en els darrers metres té la companyia d’un atleta masculí.

Actualment és impensable que es pugui batre un rècord a partir dels 800m sense l’ajuda d’una o diverses llebres. L’ús de la llebre és útil bàsicament per dues raons; per un costat talla l’aire i l’atleta que va el darrer se’n beneficia tenint menys resistència, i fonamentalment perquè l’atleta que segueix la llebre s’ha de despreocupar del ritme que porta i simplement concentrar-se en seguir-lo. Aquesta ajuda psicològica és de gran importància quan es porten ritmes molt exigents.

En el món popular també s’està generalitzant l’ús de llebres. Sempre hi ha hagut companys o amics que han acompanyat a altres companys per ajudar-los a assolir la marca somniada. A vegades durant tota la cursa i a vegades només al començament o al final de les curses, especialment a les maratons. Cal dir, però, que des del punt de vista “legal” no està permès tenir una llebre que surti a mitja cursa i pot ser motiu de desqualificació.

Casio lap 30, un rellotge clàssic

En l’àmbit popular també es disposen de “llebres” tecnològiques. Els més veterans recordaran alguns rellotges de la dècada dels 80 que emetien un sorollet que et marcava el ritme. Si seguies els xiulets i posaves la llargada de la teva gambada, fins i tot feien una previsió grollera de la distància recorreguda. La utilitat de l’invent era molt dubtosa, però recordo que era força empipador si coincidies en una cursa amb algú que en portés.

Aquest rellotge CASIO amb 30 memòries, que duia aquesta funció, és tot un clàssic. Recordo que es podia reconèixer a un corredor a qualsevol lloc fàcilment si duia aquest rellotge. El més sorprenent és que ara es ven com una relíquia a un preu de 900 $ quan al seu dia no valia més de 5.000 ptes.

Darrerament la tecnologia ha millorat molt i amb la utilització dels GPS o d’acceleròmetres els sistemes són força més precisos i per tant més útils. Els elements més sofisticats permeten la programació de la cursa amb parcials i avisadors tant de velocitat com de freqüència cardíaca. Com en totes les coses, hi ha qui en fa molt ús i creu que és d’una gran eficàcia per controlar el ritme i n’hi ha que pensen que no serveix per res i el que val més és la pròpia experiència i el coneixement propi de les sensacions que et dóna el teu cos. 

Alguns dels rellotges tecnològics del mercat

Cal destacar que s’està posant cada cop més de moda oferir un servei de llebres oficial amb uns temps objectiu determinat per les curses populars. Inicialment aquest servei només l’oferien les maratons però ara s’està estenent a altres curses com mitges maratons o curses de 10 km. 

Les banderoles o els globus són les 2 formes més habituals d’identificar les llebres a les curses populars

Les llebres en aquests casos solen portar algun element que els identifica i que permet als corredors de seguir-les. S’han estès bàsicament dos tipus de formes d’identificar-les; mitjançant globus o mitjançant banderoles. Això ha donat peu molt sovint a certes polèmiques o discussions sobre el paper de les llebres en aquestes proves populars. La discussió sol girar al voltant de com han de córrer les llebres: si al ritme més constant possible que s’obté de dividir el temps objectiu amb la distància total o bé adaptant-se al recorregut (corrent més ràpidament de la mitjana a les baixades i més a poc a poc a les pujades) per tal de aconseguir el temps final desitjat.

Sembla, doncs, que l’ús de les llebres a l’atletisme és un fet ja generalitzat i no absent també sovint de polèmica.

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here