Acostumem a gaudir del futbol posant la nostra atenció en aquells jugadors que més ens agraden simplement perquè juguen a l’equip del qual ens considerem seguidors. Tots, tot i tenir un equip preferit, ens deixem enlluernar per aquells futbolistes diferents, els anomenats desequilibrants, golejadors, contundents, professionals, en resum, els anomenats “talentosos”: Pujol, Iniesta, Asensio, De Bruyne, Xavi Hernández, Pirlo, Griezmann i un llarg etc. de futbolistes d’unes i altres èpoques en els quals en definitiva, identifiquem evidents virtuts futbolístiques. A més a més, sovint els entrenadors posem com a exemples a aquests futbolistes “talentosos” per orientar la mirada i l’atenció dels nostres jugadors, en allò que considerem un exemple en aquell professional. Ja sigui pel seu comportament dins del terreny de joc o de les coses que és capaç de fer amb la pilota o en relació a aquesta, acostumen a estar en boca de tots per guiar la mirada dels nostres jugadors cap a conductes o comportaments desitjables. Jo no sóc cap excepció, ho reconec, però valdria molt la pena reflexionar sobre si realment estem d’acord en què és realment el talent per aprofitar l’exemple d’aquells que poden ajudar-nos a guiar amb el seu exemple a l’hora d’ensenyar als nostres futbolistes

El primer que crec que hauríem de fer és acordar què és i què no és talent. Feia referència a futbolistes coneguts precisament per reconèixer el que per a mi són habilitats i o capacitats: motrius, tècniques, tàctiques, estratègiques o condicionals, inclús emocionals, però al final són habilitats o capacitats pròpies o adquirides pel jugador. Quan jo parlo de talent, parlo de la capacitat i voluntat del jugador, de l’alumne d’aprendre, aquí poso jo la meva atenció. En aquells jugadors capaços i amb voluntat d’aprendre, de créixer i millorar de forma permanent les seves habilitats i capacitats. Per tant, al meu entendre, el talent, és la capacitat i voluntat d’aprenentatge de l’esportista.

Puyol és un gran exemple per a mi en aquest sentit, en un moment clau en la seva etapa com a futbolista professional, va ser capaç i va tenir la voluntat i humilitat necessària per posar-se en mans de Joan Vilà i el seu equip tècnic per a millorar de forma evident, tàctica i estratègicament, al marge de la seva ja evident millora condicional i emocional que té molt a veure amb la seva concepció personal de la vida i de l’esport d’elit. No va ser casualitat que l’Eurocopa del 2008 i el Mundial del 2010 consecutius assolits per la selecció Espanyola de futbol tingués com a referent futbolístic i peça clau en els èxits assolits, al bo del Carles; el fruit de mesos de treball i de dedicació a explotar el millor d’ell mateix, el seu talent, la seva capacitat i voluntat de millorar. 

Podríem posar mil exemples, potser aquest que he referit pot ser el més evident per diferenciar el que habitualment considerem talent del que jo considero talent. Si per un moment compartíssim aquesta idea, tindríem un punt de vista molt diferent a l’hora d’afrontar tant la captació de jugadors com la nostra forma d’afrontar l’entrenament dels nostres jugadors i jugadores. Com en d’altres ocasions utilitzaré el símil acadèmic, què penseu que prefereixen els nostres professors a les escoles? Estudiants que creuen que ho saben tot o alumnes amb voluntat i capacitat per aprendre-ho tot? La resposta no crec que sigui discutible. Doncs aquí passa el mateix; jo no vull futbolistes que creguin que ho saben tot, vull futbolistes humils, capacitats i amb voluntat per aprendre de forma constant. El futbol és un esport extraordinàriament complex i canviant com per pretendre saber-ho tot. Hem de tenir la ment oberta a l’aprenentatge i per això ens cal gent preparada per oferir coneixement i jugadors predisposats a rebre’l i adquirir-lo.

Us posaré un altre exemple totalment diferent a l’anterior. Leo Messi, per a molts el millor jugador de la història, per a mi, el jugador amb més talent de la història o que com a mínim, jo he pogut observar i gaudir els últims 10 anys. Tenim a sobre la taula un debat de 10 anys esgotador, Cristiano o Messi, Messi o Cristiano, tots dos monopolitzen aquest debat. Que si un és més desequilibrant, que si l’altre més decisiu, que si un fa més gols, que si l’altre els fa en els dies més importants, que si gols, que si títols, etc. No ens enganyem més, tot això obeeix a un món virtual, interessat i comercial. Si volguéssim  identificar el millor dels dos, seria molt fàcil; si realment mirem més enllà de les nostres preferències, més enllà dels colors i sentiments i realment ens centrem en el talent futbolístic i humà, la resposta per mi no té cap dubte.

Parlem de Messi, indiscutibles capacitats i habilitats que des de ben petit faciliten que arribi al Barça, a la seva selecció i que amb els anys faciliten que tingui un palmarès individual i col·lectiu envejable. Però si analitzem el seu futbol actual i el seu comportament és immensament superior als títols assolits. Ha experimentat un aprenentatge i, per tant, millora futbolística increïble; és capaç no només de minimitzar les normals limitacions condicionals del pas del temps i l’estrès competitiu, sinó que també els ha convertit i afrontat com a veritables oportunitats per millorar i créixer futbolísticament de forma descomunal. Si és cert, fa molts gols, desequilibra, assisteix etc, però si tiréssim d’hemeroteca seríem conscients del seu veritable talent, aquesta capacitat i voluntat inesgotable de millorar, aprendre i créixer que fa que el debat actual sigui inclús ridícul. 

Messi serà el millor mentre continuï creixent i evolucionant. I és evident que arribarà el dia que algú faci coses que ell ja no pot o vol fer, però difícilment arribarà aquell que des d’una base tan privilegiada com la seva, en un context i entorn tan extraordinari i favorable, com és el Barça, i amb una voluntat i capacitat de millora pròpia tan bèstia com la del crack blaugrana. I molt menys durant tant i tants anys de forma constant i continuada de forma tan natural i prolongada en el temps, amb el més important per davant, un somriure, aquell gest i expressió tant habitual i inequívoca d’aquell que gaudeix conscientment del que més feliç el fa.

Us he posat dos exemples totalment diferents pel que fa al que els nostres ulls poden observar, però a l’hora idèntics en el fons i formes per aconseguir i assolir aquest espectacular creixement futbolístic i personal. No crec que haguem d’objectivar la nostra feina com a entrenadors en aconseguir crear Carles Pujols o Messis, Iniestas o Iscos, però sí que donat que tots acostumem a utilitzar-los d’exemple, fem-ho de forma conscient i real. No són els millors en el que fan o saben fer, sinó que ho són en la forma en la qual ho arriben a aconseguir, amb aquesta capacitat i voluntat d’aprenentatge amenitzada amb un amor per la seva professió, amor per l’esport i el futbol.

El meu tercer exemple és menys visual per a vosaltres, per a mi molt i molt enriquidor. Fa uns anys vaig tenir la gran oportunitat d’entrenar un equip de noies en edat sènior la majoria. Va ser una grandíssima experiència. Vaig arribar amb la intenció de poder ajudar a millorar futbolísticament les seves capacitats i a l’hora ampliar la seva mirada cap a un esport sovint excessivament tancat. Sabeu què? Vaig marxar amb la gran satisfacció d’haver-ho aconseguit, un cop analitzant de forma conscient aquesta evolució i rebent aquest reconeixement per part d’elles. I tot gràcies principalment a l’ increïble talent de totes elles, i a més, de regal, van tenir temps de fer-me créixer i millorar elles a mi com a entrenador i com a persona. Va ser increïble, i una nova constatació de la relació directe del talent com jo l’entenc, i la millora a curt, mig i llarg termini de l’esportista.

Sincerament crec que ens hauríem d’ocupar més en el dia a dia de la dedicació i l’actitud que hi posem tots plegats en voler ser quelcom, que en les capacitats inicials a partir de les quals volem ser-ho. El marge de millora en el procés és immensament superior al punt de partida inicial per molt bo que aquest sigui. Per tant, a la pregunta del milió, el futbolista d’elit neix o es fa? Jo ho tinc clar, les dues coses. La primera ens dóna una base sobre la qual treballar, base que per d’altra banda no la podem escollir; la segona, però, ens garanteix grans oportunitats de millora i consolidació d’aprenentatges que ens consolidin esportivament i personalment en allò que decidim a partir del nostre comportament, predisposició i voluntat de millora constant. Els entrenadors novament tenim molt i molt a dir i a veure en el resultat final, com sempre en la progressió individidual dels nostres jugadors i jugadores i òbviament en el rendiment col·lectiu dels nostres equips.

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here