Aquests dies llegeixo en premsa i escolto en diferents mitjans amb atenció i a l’hora incredulitat les suposades “incompatibilitats” de jugadors a l’hora de jugar junts. Estem realment acostumats ja a les opinions d’aquells que qüestionen que jugadors, com ara Leo Messi, siguin compatibles o no amb d’altres de “perfils similars”. En el seu dia el mateix Xavi Hernández o Andrés Iniesta no es van poder escapar d’aquesta absurda polèmica. El que realment en aquell moment va resultar ser una absurditat i una trama purament periodística, ara, amb Leo Messi, aquell que per alguns com ara jo considerem que potser és, o serà, amb quasi tota seguretat el millor jugador de la història del futbol, passa a ser una nova greu errada d’opinió interessada. Entenc perfectament que aquest debat doni per moltes pàgines de diaris, tertúlies i comentaris de barra de bar. Però si us plau, deixem que pel bé dels futbolistes, sobretot per aquells que encara ho han de ser i demostrar, que el temps posi a cadascú en el lloc que li pertoca. A aquells que qüestionen aquesta suposada “compatibilitat”  de poder jugar al costat de jugadors de qualitats o perfils similars, ‘Cracks’ la majoria d’ells, els hi diria que pensin més enllà del que a la simple vista podem observar. El futbolista, com a tal, és un subsistema que participa i interacciona amb altres subsistemes, com ara els seus companys d’equip, i és precisament aquesta interacció la que ha de facilitar que aquesta incompatibilitat no només deixi de tenir sentit, sinó que a més a més passi a ser la gran oportunitat perquè uns i altres creixin i millorin individualment, a l’hora que enriqueixen el Col·lectiu del qual formen part, el Sistema Equip.


El que dic, no és que el debat no tingui sentit, el que dic, és que cal valorar cada situació des de diferents perspectives a l’hora d’afirmar o qüestionar aquesta possibilitat. Poso l’exemple de futbolistes d’elit perquè sigui molt visible el que vull confirmar. No només és qüestionable aquesta opinió, sinó que, a més a més, ho és el fet que ens conformem amb aquesta per posicionar-nos a favor o en contra. En el món no professional és bastant més habitual i important el que dic.  Els que d’una forma o altra, ens dediquem a l’entrenament, hem de valorar amb responsabilitat la possibilitat de poder potenciar les qualitats i capacitats individuals dels nostres esportistes d’equip utilitzant les eines i oportunitats que precisament els esports d’equip ens ofereixen.

És per això que aconsello fonamentar el nostre treball com a entrenadors i la gran part del temps que li dediquem a preparar les diferents sessions d’entrenament dels nostres equips, en La teoria dels sistemes. Una visió sistèmica del jugador/persona, de l’esport, de l’entrenament i de la vida en general, ajuda a entendre el perquè de les coses i el més interessant de tot, el com facilitar que les millores que pretenem dels nostres esportistes, parteixin principalment d’aquest i de la interacció amb la resta dels membres de l’equip. Només d’aquesta manera aconseguirem convertir en grans oportunitats de creixement i millores individuals al servei del col·lectiu, aquelles “incompatibilitats” que alguns observen en determinats perfils de futbolistes.

És clar que tots els futbolistes són diferents, de la mateixa forma que totes les persones son diferents les unes de les altres. I això no ha de ser motiu per no poder conviure, compartir i créixer junts. Tot el contrari, ha de ser la gran oportunitat de poder fer-ho. Faig un petit apunt teòric, segons el gran Paco Seirul·lo, per a mi, el gran protagonista i responsable a la ombra d’entre d’altres, els grans èxits aconseguits en els últims anys al FC Barcelona, inspirador amb la seva saviesa en l’àmbit de l’esport de milions d’estudiants de ciències de l’esport. Ell ens ofereix i aclareix aquesta visió sistèmica de la vida, orientada a la pràctica i rendiment dels esports d’equip com ningú. A mi em va servir en el seu dia per canviar radicalment la meva visió de l’entrenament dels esports d’equip. Us afegeixo un article en el qual trobareu de forma clara i evident el que us refereixo amb la meva opinió. Us demano uns minuts per llegir-lo i reflexionar-hi.

CLIQUEU AQUÍ PER LLEGIR-LO

Un cop revisat i valorat aquest article, espero que com a mínim ens qüestionem 2 paradigmes molt diferents a l’hora de plantejar-nos l’entrenament dels nostres equips. I en relació a la qüestió tractada en aquest article,  les comptabilitats o incompatibilitats entre jugadors, el perquè d’aquestes situacions i, sobretot, el com i a on hem d’incidir més a  l’hora d’entrenar i poder resoldre-les o potenciar-les. Hem d’identificar quines d’aquelles estructures a les que fa referència l’article, dins del ‘Nou paradigma de l’entrenament al segle XXI’ tenen incidència directe en la capacitat d’interaccionar positivament i generar o facilitar la “comptabilitat” entre jugadors d’un mateix equip. És també com a entrenadors una gran responsabilitat nostre el fet d’aconseguir estimular convenientment les estructures a les que l’article es refereix. De forma molt definitiva, la Socio-Afectiva, l’Emotivo-Volitiva i la Creativo- Expresiva, són estructures que tots nosaltres tenim i que cal estimular i potenciar convenientment en l’entrenament dels nostres jugadors per aconseguir millores a tots els nivells, individuals i col·lectives, que ens aproparan de forma clara al rendiment competitiu que pretenem dels nostres equips. Segur que tots hem identificat clarament l’estructura condicional i la coordinativa. Aquestes són evidents i determinants a l’hora de millorar el nostre jugador i per tant el nostre equip, però les altres són, al meu entendre, aquelles amb les que aconseguirem aquell intangible que fa que els nostres equips siguin “diferents”, únics, amb personalitat pròpia, la que entre tots creem.

En l’article també ens parla del tipus d’entrenament a fer per tal d’assolir aquestes millores. L’article no dóna per una classe de Metodologia de l’entrenament, però queda clar que les situacions contextualitzades pròpies de l’esport, sistèmiques i grupals faciliten i apropen més a la interacció positiva que pretenem a l’hora d’entrenar estructures i per tant jugadors i equips. Concretament ens parla de les SSP (Situacions simuladores preferencials), situacions d’entrenament que simulen situacions reals de joc i en les que l’entrenador ha de potenciar mitjançant el disseny de la tasca d’entrenament, que aquella estructura que volem treballar tingui una actuació preferencial.

En aquest vídeo no només podreu observar grans accions tècniques o tàctiques, hi trobareu accions de gran qualitat futbolística col·lectiva aconseguides no només a partir de les qualitats i capacitats individuals dels protagonistes, sinó que també de la gran capacitat d’interacció entre ells i, per tant, de les estructures que cadascun d’ells aporta en cada interacció tant a l’hora d’entrenar com de competir.

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here