Les curses populars han tocat sostre? Ha esclatat la bombolla de les curses de la mateixa manera que ho van fer els pisos fa uns anys? Quina serà l’evolució de les curses en un futur proper? Òbviament no sé què passarà però en aquest article explicaré el meu punt de vista sobre aquest tema


El nombre de curses populars no ha parat de créixer durant aquests darrers anys. No tinc dades però és obvi que el nombre de curses avui és molt més elevat que el de fa 10 o 15 anys. Només de curses en asfalt n’hi ha 1152 de previstes aquest 2018 a Catalunya segons el calendari de ‘Runedia’ que és un dels més complets que disposem. 

Si consultem aquest calendari, podem extreure una sèrie de dades interessants. Només a la província de Barcelona se celebren prop de 600 curses en un any. Ara ja no cal desplaçar-se gaire per córrer una cursa. Fa 30 anys quan començava a córrer em desplaçava sovint  a poblacions llunyanes del meu domicili només per córrer la distància o tipus de cursa que m’interessava per a la meva preparació. Ara difícilment ho faig si no hi ha un altre motiu extra atlètic, gastronòmic o turístic principalment.

Cada cap de setmana podrem trobar curses de 5 i 10 km a tocar de casa (aquesta és la distància amb diferència més habitual amb més de 800 curses a l’any). Però també mitges maratons i, fins i tot, maratons. Antigament teníem pràcticament només 1 o 2 maratons a Catalunya. Avui n’hi ha 14 incloent les maratons per relleus.

Els mesos de maig i desembre són els mesos amb més curses (al voltant de 140 curses!) i en canvi el mes d’agost el que en té menys. No sembla estrany, ja que a l’agost fa molta calor i és el mes tradicional de les vacances. El mes de desembre és el mes de les Sant Silvestres i suposo que el mes de maig és un bon mes, ja que fa bon temps però encara la temperatura no és massa elevada.

Cal destacar que hi ha molt poques curses d’ultrafons. Tampoc és res que no tingui una explicació raonable. La tendència actual és que l’ultrafons s’ha decantat cap a les curses de muntanya definitivament.

La cursa de muntanya de la Vall del Congost aplega cada any prop de 900 corredors a Aiguafreda

Sembla que l’oferta de curses va esclatar seguint l’augment de corredors fruit de la nova moda de córrer. Però darrerament la participació va minvant. Ja hi ha un excés d’oferta i la demanda no és suficient. Curses històriques cada any perden participants i, fins i tot, algunes han desaparegut.

Paradoxalment l’augment d’oferta no va fer caure els preus de les curses. Semblaria que la competència entre les curses hauria de fer que els preus baixessin, però no ha estat el cas. Darrerament però, ja he vist que en alguns casos els preus s’han moderat o com a mínim no han pujat com havien fet en anys precedents.

Si, a més a més, hi afegim l’èxit de les curses de muntanya, sembla que el futur de les curses populars d’asfalt no és gaire engrescador i que caldrà fer alguna cosa. Les lleis del mercat són inflexibles i estic segur que moltes curses desapareixeran, perquè hi ha molts organitzadors que estan disposats a invertir de forma altruista el seu temps però pocs a perdre-hi diners.

Jo diferenciaria entre dos tipus de curses populars; les organitzades per empreses professionals i les organitzades per entitats locals sense ànim de lucre la finalitat dels quals és promocionar l’esport i com a molt aconseguir uns petits beneficis que es puguin invertir en l’atletisme o esport de base.

La Cursa els 10 km de Les Franqueses ha anat pujant any rere any la seva participació aconseguint en aquesta darrera edició recaptar fins a 8.000 per la investigació del càncer de ronyó

Avui en dia una cursa amb menys de 500 participants difícilment és rendible i segurament cobrirà com a molts costos o necessitarà la subvenció de l’Ajuntament de torn per subsistir. Ens hem acostumat a una sèrie de serveis que fa anys no eren imprescindibles; cronometratge amb xip, inscripcions per internet, classificacions immediates, distàncies ben mesurades o homologades, bossa del corredor amb samarreta i obsequis, avituallaments cada 5 km, esmorzar a l’arribada, dutxes i massatges, etc… En l’àmbit legal també és obligatori contractar una assegurança de responsabilitat civil, una pòlissa d’accident per a cada corredor i el servei d’ambulància.

Aquestes curses sobre els 500 participants només són viables si l’organització és no professional i es disposen de prou voluntaris amb il·lusió per tirar endavant la cursa permetent contenir els costos. L’excés d’oferta fa que la gran majoria puguin tenir els dies comptats. Al meu entendre només sobreviuran aquelles que ofereixin uns extres que no tinguin la seva competència. Sigui un circuit atractiu (per assolir bones marques o per la seva bellesa), un ambient especial de públic, un tracte exquisit al corredor o una bossa del corredor generosa que pugui oferir algun patrocinador. I tot això a un preu contingut i raonable on el corredor que hi participa sigui bàsicament local o de la comarca.

Aquelles curses de 1000 participants de fa anys, que es feien per polígons industrials o carretera d’anada i tornada sense públic, que donaven una samarreta de cotó sense cap gràcia i que molt sovint la distància estava mal mesurada estan condemnades al fracàs absolut.

La Marató de Barcelona aplega cada any milers de corredors

 

D’altra banda, hi ha les grans curses com la marató de Barcelona. Aquests tipus d’esdeveniments avui en dia només són possibles quan l’organització és professional i són recolzades per una entitat pública que estigui disposada a invertir molts diners si el retorn que té per la ciutat és interessant. Per la promoció de la ciutat o pels ingressos turístics que generen. Dubto molt que aquest tipus de cursa estigui en risc en un futur proper però no poden abaixar la guàrdia. Una ciutat com Barcelona no es pot permetre el luxe de tancar els seus carrers al trànsit perquè corrin 2 o 3 mil corredors. Ha de tenir entre 10.000 i 20.000 corredors perquè sigui viable i cal fer la feina ben feta perquè la competència entre les grans maratons europees és ferotge. Hi ha ciutats com València que estan invertint molt per tenir una gran marató al sud d’Europa.

De totes maneres, al meu entendre, el principal problema que tenen les curses populars és que falta algú que hi posi una mica d’ordre. En el seu moment les Federacions d’Atletisme van menystenir les curses populars i ara crec que se’n penedeixen. Cal un organisme que gestioni un calendari coherent, que posi unes normes de “qualitat” mínimes i que asseguri que es compleixin els requisits de seguretat indispensables. Crec que hi ha un potencial important per compartir experiències i sinergies entre els organitzadors de les curses que ajudarien a aconseguir uns millors estàndards de qualitat amb uns costos inferiors.

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here