La Marató de Nova York és una de les més multitudinàries del món

Cada cop hi ha més maratonians. És un fet. Malgrat que en aquesta darrera marató de Barcelona s’ha vist frenada la tendència a l’alça de la participació, hem de reconèixer que la marató ja no és aquella prova mítica que imposava un respecte al corredor popular. Això és positiu o negatiu? En el següent article donaré el meu punt de vista molt personal


Fa uns anys ja només la distància de la marató (42.195 m) oferia un cert respecte. Molts corredors populars i fins i tot atletes de bon nivell, no s’atrevien a córrer la marató perquè, de fet, 42 km és una distància que, si més no, fa que un s’ho rumiï dues vegades. Encara avui en dia la prova de la marató és la prova més llarga del programa olímpic. Sempre havia pensat que córrer 42 km està fóra de l’abast de la capacitat humana. Actualment quan els atletes d’elit la corren en poc més de 2 hores i quan fins i tot s’especula que la barrera de les dues hores pot caure aviat, ja no ho tinc tan clar. Un corredor d’elit pot córrer la marató a ritmes superiors al que bons atletes de fa unes dècades corrien un 10.000 m. Per tant podem convenir que un corredor que és capaç de córrer per sota dels 3′ el km li ha perdut el respecte a la marató.

Però pel maratonià popular, està encara per sobre de les seves possibilitats en la gran majoria dels casos. Això fa que hagi de córrer de forma molt conservadora si vol acabar amb dignitat i no patir els estralls del famós mur del km 35. Però el maratonià popular també li ha perdut el respecte per dos altres motius a parer meu.

El primer és l’aparició estel·lar de les proves d’ultra distància (normalment per la muntanya). Actualment proliferen les maratons de muntanya i proves d’ultra distància de 50, 80 i fins i tot més de 100 km. La UTMB té una distància de 160 km i la inscripció és tan elevada que han de fer un sorteig entre tots els qui la volen fer. Per tant, què són 42.195 m enfront de 160 km amb desnivells que fan tremolar? No res. O potser no… 

El segon motiu és la tendència dels organitzadors a donar un límit de temps cada cop més alt. Quan jo vaig començar a córrer la marató, ara fa uns 30 anys, el temps límit per acabar la marató de Barcelona era de 5 hores. Avui és de 6 hores i hi ha maratons com la de Nova York, que no és estrany veure arribar persones en 7 o 8 hores. Per tant, ja no és un repte tan difícil perquè fer una marató en més de 6 hores implica córrer a ritmes molt baixos o caminar durant bona part del recorregut.

I perquè els organitzadors van augmentant el temps límit? La raó és ben senzilla; necessiten la participació més alta possible. Organitzar una marató és un negoci i permetre bloquejar una gran ciutat tot un matí perquè corrin 3 o 4.000 persones no és ni rendible ni justificable.

I quin problema té que el maratonià popular li hagi perdut el respecte a la marató? Doncs per a mi n’hi ha uns quants. El primer és el risc que comporta. Córrer una marató sense estar prou preparat pot tenir conseqüències per a la salut. Aquesta tendència general a banalitzar la marató fa que la corri gent que amb prou feines són capaços de córrer una mitja marató. Córrer 42 km per asfalt ja és una càrrega important per a les articulacions pels atletes més preparats que solen ser prims i amb una tècnica de córrer més adient. Però si barregem sobrepès i tècnica deficient…

Jo seria del parer de posar un temps límit en funció de l’edat i sexe. Una persona sana , jove, i amb un pes adient, amb una mínima preparació ha de ser capaç de córrer la marató per sota de les 4 hores sense problemes. En canvi un veterà de 70 o 80 anys li podem deixar les 6 hores.

Un exemple és en Miquel Pucurull que a punt de fer els 80 anys encara és capaç de completar la marató:

El segon problema que veig d’haver perdut el respecte a la marató és que cada cop més veiem a corredors que en lloc de córrer fan coses “rares”. Pot ser des de córrer disfressat, a córrer d’esquenes, fent tocs de pilota, resolent cubs de Rubik o vés a saber quina bestiesa. Com l’estupidesa humana no té límits, ens podem trobar qualsevol cosa.


I ara ve la pregunta típica, si paguen la inscripció i no molesten a la resta, per què no ho poden fer? La meva resposta és clara; perquè és una falta de respecte a la marató i als maratonians que sí que s’ho prenen seriosament.

A la marató cal tenir-li respecte però tampoc por. No sóc dels que pensen que un maratonià és un heroi ni cap ésser superior. Si es preparen mínimament, la majoria de les persones poden acabar una marató dignament, independentment de l’edat i de les aptituds físiques innates. I es pot fer sense anar vestit de Superman, ni sense fer xorrades.

Maratons populars? I tant!

Maratons irrespectuoses? No, Gràcies!

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here