El 26 de juliol els Montseny Maasais vam organitzar el Memorial Xavi Novell, un esdeveniment esportiu i festiu que pretén retre memòria a Xavi Novell que tristement ens va deixar ara fa deu anys i que era conegut pels seus amics i familiars com “Maasai” donant nom al nostre grup de trail running. Per altra banda, el 22 de juliol els nostres companys Albert i Marçal van participar a l’Andorra Ultra Trail Vallnord


La passada nit del 26 de juliol, els Montseny Maasais i un bon grapat de ciclistes vam participar en l’edició X XINO XANO, memorial Xavi Novell “Maasai”. Un esdeveniment esportiu i festiu que pretén retre memòria a Xavi Novell que tristement ens va deixar ara fa deu anys i que era conegut pels seus amics i familiars com “Maasai” donant nom al nostre grup de trail running.

No es tracta de cap cursa, sinó de pujar de nit al Turó de l’Home des de Sant Celoni a ritme “tranquil”, gaudir de l’esport, de la natura en el silenci de la nit i de la companyia de tots els amics i amigues que vulguin participar. La sortida es va realitzar a les 21 hores des de la plaça Comte del Montseny. És un acte que esperem amb satisfacció i que, malgrat la pluja, ens agrada realitzar i compartir amb tothom, esportistes i familiars.

Els Maasais Marçal i Albert participen a l’Andorra Ultra trail Vallnord

El 22 de juliol, els nostres companys Marçal i Albert van participar en l’Andorra Ultra trail Vallnord modalitat MÍTIC. Una volta a tot el principat d’Andorra, passant pel seu punt més alt, el cim del Comapedrosa de 2942 metres. Les experiències que es viuen en una ultra són d’una intensitat que difícilment es poden explicar amb paraules, i molt menys si tractes d’explicar el que han viscut, patit i gaudit els altres. Per això mateix, vam demanar als protagonistes d’aquesta aventura, en aquest cas a l’Albert, que fossin ells mateixos els que tractessin de resumir-la. Aquí ho teniu:

A les 22:00 hores ens reunim amb en Marçal a la plaça d’Ordino per començar la Ultra Mític. Una cursa de 112 km i 9700+ d’alta muntanya, amb una altitud mitjana de 2040 m. Comencem a un ritme molt suau, som conscients del que ens espera. Els primers 15 km fem un parell de pujades que quasi no es noten, anem molt frescos i conservadors. Sense adonar-nos-en ens plantem al primer avituallament, a la base del Comapedrosa, però és de nit i no es pot veure la magnitud de la muntanya. Sorprenentment, la pujada es fa molt amena i distreta, a bon ritme. En un no res, o això ens sembla, ja som amb el gaitero a casi 3.000 m, hem fet cim. A partir d’aquí, una baixada força tècnica fins al refugi del Comapedrosa, on amb en Marçal, decidim que cadascú segueixi el seu ritme i ens separem. Ell es queda uns minuts més al refugi.

Conscient del que em venia al kilòmetre 37 (la temuda baixada fins a Margineda), decideixo seguir amb el ritme conservador que portava. I menys mal que ho vaig fer d’aquesta manera, perquè un cop estàs fent aquell descens, te n’adones de la dificultat: passos de desgrimpada, cadenes per baixar, pedra trencada i una baixada que sembla dissenyada per trencar-te tant muscular com anímicament. 

Quan arribo a Margineda ja està esperant-me el meu cosí, que em farà l’avituallament més fàcil i ràpid. Ja són les 7:30 del matí i les sensacions són bones. Un cop sortim de Margineda  afrontem la pujada més dura del recorregut, 8’5 km i 1600+. Els faig amb energia i no se’m fa extremadament dur. D’aquí fins al quilòmetre 62 em noto bé i puc trotar en alguns punts fins arribar a la base de la pujada al coll dels Pessons. És en aquest punt on me n’adono que la calor m’està destrossant, tant físicament com psicològicament, estic constantment remullant la gorra per refredar el cap. La calor m’està matant. La pujada se’m fa eterna. Sembla que mai arribem al coll, i per sumar-hi una cosa més, la son apareix i encara em ralentitza més. Estem patint de valent. Sóc conscient que tinc un amic que m’espera a dalt del coll dels Pessons, això em fa seguir endavant i finalment arribo. Em tiro a terra destrossat, estic 2 o 3 minuts recuperant-me i parlant amb el KIKO, que m’anima a seguir sumant kilòmetres, i així ho fem. M’acompanyarà des del coll fins a Grau Roig, un descens molt tècnic de 5 quilòmetres que a mi em van semblar 30. Però la idea de veure la família a Grau Roig, em fa seguir pas a pas fins arribar a la segona base de vida. Per fi veig a la Laia i la meva filla, a la meva germana i el Marc i, un altre cop, al meu incombustible cosí, que em donen un “xute” d’energia. M’assento, m’expliquen que vaig molt bé, el 38 de la general. Poc m’importa la posició, aquesta és una cursa que vinc a acabar, ni més ni menys. Decideixo dormir 20 minuts, mentre la família em prepara el menjar i la roba que utilitzaré. Quan em desperto, vaig directe al podòleg; una llaga al taló del peu dret m’està creant molèsties. Menjo, bec, em canvio de roba i surto, amb tot he estat 1 hora i 20 minuts a la base de vida. Surto coix per la llaga, però poc a poc vaig agafant un ritme molt bo i sembla que el dolor de cames ha desaparegut; els 20 minuts de becaina m’han sentat genial. A partir d’aquí sóc conscient que em queden 40 kilòmetres i 3 pujades molt fortes. La primera la faig molt bé, tinc molt bones sensacions. Tinc por del descens per si els dolors musculars tornen, però no és així, baixo a un bon ritme i no tinc cap dolor. Ja sóc a Incles, 1 hora abans del que havia previst. Em trobo amb uns amics que per sorpresa estaven allà, més benzina pel cos. Les dos últimes pujades les faig amb molta força, no paro de passar corredors i això em motiva a seguir fort. Per fi arribo a l’últim coll, on es pon el sol, regalant-me un moment extraordinari. Ara ja només em queden 17 kilòmetres de baixada. Intento baixar a un ritme fort però sempre guardant una bala, arribo a Sorteny, últim avituallament. Ja se que només queden 12 kilòmetres de baixada suau i gens técnica, així que decideixo donar ho tot fins al final. El cos aguanta espectacularment bé, no tinc dolors i tot són pensaments positius. Arribo a la carretera d’Ordino on 400 metres abans de meta m’espera el meu cosí, fem els últims metres plegats fins a meta, on tinc tota la família esperant la meva arribada. Al final 24 hores i 51 minuts de joia absoluta, de compartir moments amb amics i família. No puc demanar més….. 2 anys abans m’havia lesionat fent la Ronda dels Cims, i tenia l’espina clavada. He fet net!!!!

Agrair infinitament el suport incondicional de la família, així com al Marçal per tots els consells i per tots els quilòmetres compartits.

Orgullós de poder creuar aquesta meta amb una samarreta com la dels Maasais, molt orgullós de formar part d’aquesta família.

Salut, Pau i Llibertat

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here