Jordi Vidal i els seus atletes del C.E.U a finals dels 80

Els grans protagonistes de l’atletisme són els atletes. És normal i lògic que sigui així i malament rai el dia que no ho sigui. Però al costat de l’atleta hi ha una figura cabdal i sovint poc valorada i molt oblidada; l’entrenador


No es pot entendre l’atletisme sense la figura de l’entrenador. És una figura a l’ombra; no sol ser tenir fama ni reconeixement públic però sense entrenadors no hi hauria atletisme. Malauradament no n’hi ha gaires. No és fàcil ser entrenador. En primera instància el títol d’entrenador d’atletisme no és fàcil d’obtenir. I en la gran majoria dels casos és una tasca pràcticament vocacional. L’entrenador difícilment pot viure de l’atletisme. Tots ho fan perquè estimen un esport meravellós on encara perduren uns valors que en molts altres esports molt més professionalitzats ja s’han perdut.

Els entrenadors solen ser exatletes. Difícilment es pot entrenar si prèviament no has conegut què vol dir fer unes sèries, ni experimentar les pessigolles dels instants previs a una competició, ni saber què significa estar lesionat o sense experimentar aquell sentiment d’eufòria quan notes que estàs en forma o quan has fet una gran marca. N’hi ha que són entrenadors i encara són atletes, bé perquè encara estan competint o bé perquè encara els agrada seguir entrenant si bé ja no competeixen. Durant la meva trajectòria atlètica n’he conegut uns quants i la majoria tenen unes característiques en comú; són uns amants “malaltissos” d’aquest esport i tenen una personalitat molt acusada. En la majoria dels casos són el que s’anomena “líders carismàtics”. Tenen una tasca formativa des de dos vessants. Per una part el vessant atlètic. L’entrenador t’ensenya atletisme. Com s’ha de córrer, saltar o llençar. T’ensenya a millorar tècnica i físicament per aconseguir els teus objectius. Però en paral·lel té una tasca fins i tot encara més important. T’ajuda a desenvolupar-te com a persona.

En general l’atletisme, com a la majoria dels esports, es comença quan s’és jove i la tasca de l’entrenador marca en gran manera la personalitat de les persones. Aprendre valors com el de l’esforç i sacrifici t’ajudaran durant tota la teva vida personal. La relació entre atleta i entrenador és una relació única. No puc dir que sigui una relació d’amistat. A vegades hi ha una relació d’amor-odi. Conviuen moltes hores plegats, comparteixen moltes inquietuds i pors, i gaudeixen plegats dels èxits i també superen plegats els fracassos. En general la trajectòria d’un atleta va íntimament lligada a la del seu entrenador i molt sovint atleta i entrenador són un binomi que no es trenca mai durant tota la trajectòria atlètica i fins i tot es perllonga després de la retirada.

Jo vaig començar a practicar esport fent bàsquet a l’escola; vaig tenir 3 entrenadors dels quals sempre guardaré un gran record; la Nuri Armengol, l’Enric Prats i el Jordi Pérez. A l’atletisme només en vaig tenir un; en Jordi Vidal Pedrals. Tota una institució a l’atletisme català. Encara recordo com si fos ahir el primer dia que me’l van presentar. Jo tenia 19 anys i corria mitges maratons i alguna marató. Entrenava a la carretera de les aigües. Coincidia en aquella època amb un maratonià força conegut d’aquella època; en Rafa Nogueras. Un dia corrent plegats a les aigües em va dir que no podia ser que amb la meva edat fes mitges maratons i que havia de fer atletisme de pista ara que encara era a temps de fer-ho. I em va convèncer de baixar a les pistes d’atletisme de l’Universitat de Barcelona on entrenava en Jordi. Era un dimecres i els dimecres toquen sèries. Me’l va presentar; encara el recordo amb el seu xandall gris a peu de pistes. Vam parlar una estoneta i em va convidar que fes algunes sèries amb els seus atletes. Feien sèries de 3000m i em va dir que fes el primer 1000 amb ells. Ho vaig fer. I després encara un altre 1000. No devia fer-ho del tot malament perquè em va dir que m’esperava divendres per entrenar. Va ser la millor decisió de la meva vida.

D’ell vaig aprendre tot el poc que sé d’atletisme. Em va ensenyar a estimar l’atletisme, però sobretot em va ajudar a desenvolupar-me com a persona i em va marcar per la resta de la meva vida. A tots els clubs hi ha una Núria, un Enric o un Jordi. Són les ànimes del club. Entrenen als seus esportistes esperant ben poc a canvi. I molt sovint els mateixos atletes no som prou agraïts amb la tasca que fan. Jo només puc dir una cosa; gràcies!

Vull acabar amb un vídeo, pel meu punt de vista genial, on un dels meus entrenadors de petit, en Jordi Pérez, parla d’un d’aquests entrenadors que ens marquen la vida, l’Enric Prats. Val la pena d’escoltar-ho.

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here