Vivim en un paradigma futbolístic desconcertant. Sovint el debat en el futbol formatiu passa per posicionar-se, per definir-se: “Nosaltres apostem per la formació”, diuen uns, “Nosaltres prioritzem la competició”, diuen els altres. Doncs jo em pregunto, per què hem d’escollir? Una opció pot ser possible sense l’altra? El context competitiu no hauria de ser part del procés en aquells que afirmen voler formar? Aquells que diuen prioritzar la competició, no haurien d’ocupar-se d’ensenyar per poder competir amb garanties? Aquests i d’altres arguments ens ajudaran a entendre que posicionar-nos en un extrem o en l’altre, al meu entendre, no ens porta ben bé enlloc


No entraré a detallar el què és per mi el futbol, ho deixarem per un altre article, però si afirmo que al meu entendre, aquest no és una altra cosa que un procés d’ensenyament i aprenentatge continuat i permanent. Per tant, per tal de poder i voler entendre part del meu argumentari, caldrà partir de la base de què és i què significa per a mi aquest fantàstic esport.

A aquells que defensen la proposta competitiva, indistinta i indiscriminadament, sigui quina sigui l’etapa evolutiva de l’esportista, els hi diria, els hi preguntaria, de quins mínims partim? De quins arguments futbolístics? De quins conceptes i o coneixements partim per exigir o objectivar com a prioritari el rendiment competitiu d’un futbolista i per defecte del seu equip? A partir de què podrem aconseguir esdevenir guanyadors d’un partit o d’una competició? Quin són aquests arguments? Quin són els comportaments que haurem de tenir? I el més important al meu entendre, totes aquestes valoracions, les farem des de la perspectiva individual del jugador o col·lectiva?

Sovint sento dir, nosaltres formem, però els equips “A”, els orientem a la competició. Vol dir això que els equips anomenats “A”, són els més ben preparats en relació a tot allò que hem apuntat en el punt anterior? Són els més capacitats en relació a tot allò que creiem important i necessari per a competir? Són aquells que han assolit els nivells de competència necessaris i determinats per a l’etapa evolutiva en la qual es troben?

I alhora, això voldrà dir, suposo, que els equips “B”, “C”, “D”, i en molts casos un llarg etc… els seus jugadors i o jugadores d’aquests equips seran els menys capacitats, i que, per tant, els seus entrenadors seran els millors i més preparats per ajudar a aquests a assolir com més aviat millor el nivell suficient per poder formar parts dels equips “A”?

Tots sabem que no és ben bé així i, per tant, al meu entendre, estem cometent un greu error difícil de reparar, ja que com deia al principi, el futbol, és un procés d’ensenyament i aprenentatge, i com tot a la vida, s’ha d’ensenyar i, per tant, aprendre, per poder ser competent.

Als altres, als que només apostarien per la formació sense competició, els hi preguntaria, creieu oportú eliminar la competició del procés formatiu? Relativitzar la importància de saber identificar a partir de què aconseguim un resultat determinat? Obviar a partir de quins comportaments emocionals i actitudinals afrontem el repte competitiu de cada cap de setmana? Fomentar que tan se val guanyar o perdre, que hem de gaudir del què fem sense valorar la dedicació i el progrés conceptual i emocional dels nostres jugadors i jugadores?

Sincerament, crec que uns i altres estaríem ben equivocats si realment ens posicionem en un extrem o a l’altra.

Al meu entendre, qualsevol procés d’ensenyament i aprenentatge, requereix d’un context competitiu per a poder valorar, avaluar, “examinar”, de forma objectiva el progrés i l’assoliment dels continguts i conceptes treballats, ja siguin de tipus tècnic, tàctic, estratègics, emocionals, actitudinals o del joc col·lectiu pròpiament dit. Altra cosa ben diferent és la importància i la preferència a l’hora de treure conclusions en relació única i exclusivament al resultat, això al meu entendre, també seria un gran error. Tenim mètodes, coneixements i eines per avaluar el progrés futbolístic i personal dels nostres esportistes, però és evident que el context competitiu, amb tota la seva exigència i dificultat, és el millor moment per a poder fer-ho de forma objectiva i constructiva.

Crec sincerament, que per poder ser competents en quelcom a la vida, i per tant a l’esport, hem d’haver tingut la possibilitat de ser formats per poder ser competents en allò que volem fer. Sovint faig el paral·lelisme amb el procés de formació acadèmic. A ningú li passaria pel cap que alumnes de quart de primària, tinguessin forçosament que tenir coneixements de dret penal, per exemple; en canvi a nens d’aquestes mateixes edats, alguns els hi demanen que quan juguin a futbol ho facin tant i tan bé com aquells que l’endemà sortiran a la televisió en un Barça – Madrid, fent no se ben bé quines accions suposadament correctes i alhora espectaculars i eficaces.

Doncs NO senyors, NO! Això no funciona així. Hem d’ensenyar, formar, donar eines i ajudar a créixer i ser competents als nostres esportistes per poder després pretendre que tots aquests coneixements adquirits, puguin ser manifestats en un terreny de joc de forma adequada, i en els millors dels casos, tenint molt en compte que el rival pretén el mateix, que aquesta pràctica sigui eficaç i guanyadora. Perquè no ens oblidéssim pas tampoc, que qualsevol JOC, porta de forma intrínseca la voluntat i l’objectiu de GAUDIR-LO i a poder ser GUANYAR-LO!

Opina

Please enter your comment!
Please enter your name here